dimarts, 21 de març del 2017

Les ulleres


        
  En l'última mitja hora ha mirat el rellotge penjat a la paret unes setanta-cinc vegades. És un rar artefacte de pèndol, en fusta treballada amb passió, herència d'un oncle solter que havia perdut la fortuna als casinos però que mai no s'havia venut la col·lecció de rellotges. Els hi va deixar tots, a ell i al seu germà bessó, en pau descansi, i, ara, l'Alfred tenia la casa plena de cucuts mecànics i caixes acústiques. Al principi, va maleir l'oncle, la mare que l'havia parit i el primer humà a qui se li havia acudit mesurar el temps a cops de martell al timpà. Al cap de vint anys però, jubilat i sense dona, no hauria sabut com emplenar l'hora llarga en la qual els donava corda, un per un, i tampoc hauria pogut adormir-se abans de sentir les últimes dotze campanades del rellotge gran, el que fa dos metres d'alt i vigila l'entrada amb la seva torre de ressonància benigna.
          Intenta no girar-se cap a la finestra, ni aixecar-se de la cadira incòmoda on s'ha auto-immobilitzat des de dos quarts de set en punt. Cada dia està perfectament planificat perquè no tingui temps per pensar-hi: esmorzar, rentar plats, diari, mercat, cafè al bar d'en Cinto, dinar, trucar a la cunyada, el serial de mitja tarda, planxar la roba per l'endemà, regar les plantes, enllustrar les sabates. Però a dos quarts de set ja se li acaba tota la feina i encara no ha trobat res prou fort que el distregui durant l'última mitja hora de tortura. Ha provat de llegir alguna novel·la però no n'hi ha cap que li sedueixi en la mateixa mesura els ulls i la ment i el mantingui concentrat durant més d'un minut. De jove, sí que es podia passar hores i dies tancat en un món diferent, fent amistat amb personatges savis, patint amb embolics de parelles enamorades o, fins i tot, explorant espais i temps que algú havia creat expressament per a ell o, com a mínim, el feia sentir que ho havia fet. Abans l'Alfred tenia molta imaginació. No li costava gens identificar-se amb sentiments que no havia experimentat mai en la vida real. Es delia per obrir un llibre nou i deixar-se fer, convertir-se en un d'ells, dels altres, vivint destins sorollosos i oblidant-se de la seva existència, plana i descolorida.
          Tamborineja amb dits nerviosos sobre els pantalons impecables, s'arregla el nus de la corbata unes quantes vegades i ja no pot desprendre la mirada humida de les agulles del rellotge. En falten dos minuts. Un i mig. Un i quart. Un. Cinquanta segons. Quaranta. Trenta. Vint. Quinze. Deu. Set. Cinc. Quatre. Tres. Dos. Ja.
          El salt que fa l'humà, aparentment petrificat, espanta l'aranya amagada darrere el rellotge de torre i fa vibrar les cortines, abans fins i tot de descórrer-les. Una mica només, un parell de centímetres. Amb molt de compte i desig extrem. Esbufega i les mans li tremolen, com si fos el primer cop que ho fa. A l'altre costat del carrer, darrere la finestra sense cortines, ella acaba d'entrar. Se sap de memòria tots i cadascun dels seus moviments. La bossa a terra i l'abric sobre la taula. Somriu, amb el mateix somriure tendre i automàtic de cada tarda a les set i un minut. No l’hi pot veure, perquè està d'esquenes, però no li'n fa cap falta: el sap, el dibuixa, el fa existir, més enllà de qualsevol limitació visual. Ara s'ha girat cap a ell i s'ha tret les agulles que aguanten la cascada de cabells misteriosos. Com un gat acabat de despertar, s'estira i s'inclina cap enrere mentre es descorda la brusa. Cinc botons. Quatre. Tres. Dos. Un. Maleïdes ulleres, sempre s'entelen en aquest moment. Sempre. No hi ha manera d'evitar-lo. Tampoc de trampejar la humitat inoportuna. Sempre es perd els cinc segons entre l'últim botó i la supèrbia dels sostenidors foscos que contrasten amb la resplendor de la pell cobejada. Un dia es tornarà boig, boig, boig. El cap li explota i les mans, suades, no aconsegueixen subjectar els vidres que es reviscolen com escurçons embogits. Li cauen a terra i, en la tensió del moment, les trepitja. Merda.
          Torna a fitar el pis de davant, empetitint els ulls i provant de vèncer la boira, però la dona ja s'ha esvaït. Deu haver anat cap al bany o el dormitori o la cuina, en qualsevol cas, en algun lloc inaccessible a les seves mirades devotes. Tanca les cortines amb ràbia i es deixa caure en la cadira, esgotat i pàl·lid. A poc a poc, la respiració se li desaccelera i els objectes que l'envolten tornen a agafar consistència. Demà anirà a fer-se unes altres ulleres. A més fa temps que ho havia d'haver fet. Les d'ara es devien haver quedat curtes perquè, cada dia que passava, s'hi veia menys. Des que havia descobert la veïna de davant, pe exemple, mai no li havia pogut distingir la cara. La distància hi feia, també, però estava segur que amb una graduació més precisa seria capaç de veure's molt millor. Ara la seva realitat és borrosa i de contorns imprecisos. Tant que li agradaria gaudir-la en tots els detalls...  Només d'imaginar el seu somriure trapella, mentre es descorda l'últim botó de la brusa blanca, l’Alfred té una erecció. La hipersensibilitat adquirida recentment, gairebé felina, li permet fins i tot olorar els cabells de la dona, un per un, calents i electritzants. Respirar les corbes suaus de les espatlles i enrampar-se amb la visió de la petita piga que s'esmuny sota l’aixella dreta. Si no estès assegut, segurament perdria l'equilibri. Les imatges somiades el penetren amb tanta violència que de cop se li fa clar que no podrà esperar-se fins l'endemà.
          Es posa l'abric i les sabates, agafa el moneder i el paraigua i surt. No plou, però mai se sap. A l'òptica ja han baixat les persianes i no es veu ningú a dins. Està massa excitat per sentir el fred del vespre. S'asseu sobre el banc de l'altre costat de la plaça i fixa la mirada en la porta de la botiga. La nit passa de pressa, entre joves que li tiren paraules gruixudes i taps d'ampolles, un home del carrer que li demana caritat fins que es cansa i es queda adormit al seu costat i les parelles que acceleren el pas en passar-hi per davant. Al matí, a primera hora, amb la tebior dels llençols encara enganxada a la pell, la noia de la botiga no té el cor de dir-li que necessita dos dies per fer-li les ulleres noves: el veu tan desemparat, tan perdut, amb uns ulls tan vermells i unes mans tan suplicants, que el convida a seure fins que les acaba de muntar.

          El dia passa com sempre i aconsegueix trampejar la son i la impaciència fins a dos quarts de set en punt, quan s'instal·la a la seva cadira de tortura, entre el rellotge de paret i la finestra tapada amb cortines gruixudes. Cinc. Quatre. Tres. Dos. Un. Ja està. Les oïdes li peten i els ulls li fan mal. Ella obre la porta i entra. Oh, sí... Deixa la bossa a terra. L'abric sobre la taula. L‘Alfred somriu amb la boca oberta. Ella es gira cap a ell.
          L'aranya de darrere el rellotge s'amaga dins d'una esquerda tan estreta que gairebé no es veu. L'home ha tancat les cortines amb un moviment tan fort que una ha caigut a terra. No s'adona que, a l'altre costat del carrer, la dona s'ha quedat immòbil, amb un somriure que travessa el vidre mig despullat. Ja no li importa. La imatge d'una cara plena d'arrugues, amb el nas tort i sense llavis, celles de mentida i cabells grisos, li crema encara la retina. La seva princesa, la seva enamorada, és lletja i vella. Vella i lletja. Vella.
          Plora fins que ja no li queden forces i s'adorm a terra, cargolat com un fetus indesitjable, en sentir les dotze campanades del rellotge de torre. La llum grisa que esquitxa el menjador, orfe d'una cortina, el desperta. Per un moment, pensa que tot ha estat un somni. Els rellotges no han tocat, per tant el que va passar no era real. Malgrat l'eufòria traïdora, recorda de seguida que no els va donar corda, la nit passada. Se'n va oblidar. Els va abandonar i ells l'han ignorat. S'ho mereix. S'eixuga el nas amb la màniga de la camisa rebregada i surt de casa, caminant a les palpentes, cec de dolor. Anirà a demanar les seves antigues ulleres. No en necessita de noves. No li agrada aquesta realitat nova. Ben pensat, no deu ser així, la realitat. Només deu ser una trampa que els venedors de ulleres han decidit parar a la gent de bona fe, com ell. Només deu ser una trampa. No raona els arguments, ara el més important és recuperar les seves ulleres, les bones, les de sempre. Les noves han quedat a terra, fetes miques, però ni se'n recorda.

          Trepitja decidit el carrer, mirant fugaçment a cada costat, en el moment just en el qual el primer tramvia del matí, lent i intransigent com un pèndol sense rellotge, li passa per sobre. En silenci i sense que ningú se n’adoni.