Hipnòtic
i lent, el trapezi pendolava entre les parets de la carpa, caçant al
vol una mena d'éssers estranys i lluminosos, meitat humans i meitat
ocells. Ens oblidàvem fins i tot de respirar. Desenes de mirades
s'unien i formaven una xarxa indestructible, parpellejant d'emocions
i desitjos. És el primer record que en tinc, del circ.
Hi
vaig tornar sempre que podia, en sentir els nens que reien i corrien
darrere l'espectacle. Necessitava la il·lusió. Creure que tot era
possible. Vaig conèixer i vaig estimar un d'aquells éssers
meravellosos, meitat humans i meitat ocells. Quan la tocava, sentia
pessigolles a les mans: eren les plomes que em sortien, a mi també.
Fins
que un dia, des del llit d'hospital, ella em va agafar el cap entre
els seus dits d'aire, es va treure la disfressa i em va obligar a
veure el que hi havia a sota. A les mans, les plomes se'm van
transformar en cendres i vaig tenir por. Vaig tornar al circ, tot
sol, buscant el passat. No hi havia llum. Cap riure. El silenci feia
pudor de resclosit. Mig amagat en un racó, amb les cordes podrides i
sense ales, el vell trapezi ja no es movia.
