divendres, 5 d’agost del 2016

L'ull de l'huracà

 Entre el cotxe fúnebre, parat davant de l'església, i el fèretre, dissimulat sota l'arrogant corona de roses, queda menys d'un metre. Ara que els portadors han superat la prova dels tres esglaons, polits per tantes passes i penes que durant segles van transitar els camins de Déu, les parelles que el segueixen, amb cares llargues i agnòstiques, respiren alleugerides. Ja en queda poc. Aviat hauran complert i se'n podran tornar a les rutines de cada dia.

Ningú veu venir la foscor gairebé instantània, que els cau a sobre com una llosa antediluviana. Ningú endevina tampoc el cop de vent, tan fort que fa volar barrets, esvera faldilles de senyores rondinaires i s'emporta amunt -tan amunt que no hi ha temps per atrapar-la- la corona. En un moment, el silenci i la canícula exploten, l'horitzó desapareix i tot es confon. El cel s'obre i allibera un aiguat que esborra de la faç de la terra pobles, esglésies, cotxes, taüts i records.

Al bell mig de l'huracà, allà on totes les remors callen, confortablement assegut sobre la seva pròpia corona, en Marcel, el difunt, somriu, mentre encén un havà i deixa caure unes cendres perfumades i expiatòries sobre l'efígie del món.