Al
principi l'Eva era una dona com qualsevol altra. Cada matí es
dutxava, es pentinava, es maquillava, vigilant de dissimular taques i
arrugues, es vestia amb roba adequada a cada ocasió i sortia de casa
caminant recta i enèrgica. Un dia però, es va adonar que ningú no
li parlava, ni donava cap senyal d'interès per a res que tingui a
veure amb ella. No estava segura que la veien. L'Eva era una dona
valenta i honesta: va haver d'admetre que necessitava una
confirmació. S'ho va rumiar i l'endemà es va dutxar i pentinar com
sempre, es va maquillar de manera discreta i es va vestir amb pijama.
Va sortir de casa, caminant recta i enèrgica, esperant que algú la
pari i li pregunti què li passa. Però no va passar res. La gent li
passava pel costat sense cap mirada.
L'endemà
no es va dutxar, ni es va pentinar, ni es va maquillar i va decidir
que el xandall vell d'estar per casa faria joc amb les bosses de sota
els ulls. Va sortir de casa, ja no tan recta, ni tan enèrgica, sinó
més aviat encongida i suada, però tampoc ningú s'hi va fixar. Si
algú mirava en la seva direcció ho feia com a través d'un vidre.
Al
final, desesperada, es va rapar el cap, es va posar un pantalons
vells d'home i va sortir al carrer amb el tors nu. Aquell dia l'Eva
es va tornar de cop visible: el seu home li va dir “hola, guapa”,
els fills li van engegar un sonor“que t'has tornat boja”, els
veïns la van saludar des de darrere les cortines i els transeünts
es van apartar per deixar-la passar. Fins i tot hi va sentir algun
xiulet.
Contenta
d'haver aconseguit la confirmació de la seva existència, l'Eva va
tornar a casa, es va treure els pits, els va embolicar amb paper de
bombolles, va fer venir un missatger i els hi va donar perquè els
portés al notari juntament amb un sobre on havia ficat el seu
testament: com a únic llegat, els pits quedarien en custodia del
museu municipal fins a la majoria d'edat dels seus fills.
Després,
ja reconfortada, es va tancar a l'habitació i no en va sortir mai
més.
