Just
davant del gimnàs hi ha un semàfor que triga
trenta
segons a posar-se verd. Avui no cal indignar-me perquè, en el cotxe
del costat, una veu rebel se m'avança.
―
Tranquil,
no t'estressis.
―
Au, no
comencis tu ara...
―...
―
No hi
arribaré mai!
―
No ve pas
d'aquí, home. Total, per quatre peses que fas... Escolta, de veritat
que vols anar-hi? Quines ganes de...
―
Però,
què dius? No entens res, tu. Res de res.
Ara
la veu sembla massa estrident. De l'home a qui pertany, només en
distingeixo uns cabells grisos despentinats. La dona es gira cap
enfora i em deixa contemplar-la: les llàgrimes amaren dos
iris
inoblidables i sento ganes de matar el malparit que la fa plorar.
Semàfor
verd. Uns metres més enllà, aparco. L'àngel dels iris inoblidables
està baixant del cotxe. Al seient, una rosa vermella. Sant Jordi, és
clar. Obre la porta del conductor i treu la cadira de rodes. Retarda
el distanciament, deixant que ell li amanyagui la cara, amb mans
solcades per venes gruixudes.
Em quedo enrere, sense poder apartar la mirada dels monyons que
substitueixen les cames de l'home amb la veu rebel.
