Avui
ha vingut per a res. Fa massa fred i les ribes de
l'estany estan cobertes per una gebrada poc hospitalària. L'estranya
parella, com els anomena la Cristina, el gegant blanc i negre i el
nan mandarí que van junts per tot arreu, a dins o fora de l'aigua,
no es veu enlloc. Cap altre ànec no ha deixat l'escalfor de
l'amagatall per fer-li companyia en aquest trist matí d'hivern. Si
sabessin com necessita la seva presència. Com l'ha necessitat en els
últims vuit mesos. Ja no sap viure sense les seves veus
tranquil·litzadores i els dobles triangles que dibuixen de manera
continua i infinita sobre l'aigua. Des que els va trobar, la
fascinació que sent per aquests éssers no ha deixat lloc a cap
altre sentiment: la fidelitat apassionada i tanmateix objectiva de
les parelles estables, limitada al moment en el qual la paciència
cedeix sota el pes de l'egocentrisme amatori, la saviesa de l'espera,
l'emoció de la recerca, l'ambició de la perfecció, tot això ha
fet que la Cristina passi moltes hores observant-los, llegint sobre
ells, estudiant-los i provant d'entendre'ls. Està convençuda que
algun dia desxifrarà el seu llenguatge i els podrà comunicar la
seva profunda admiració. A més, els apunts que ha pres tot aquest
temps acabaran amb una revelació explosiva en el món científic. El
descobriment d'una espècie amb un nivell d'intel·ligència
insospitat.
Està tan capficada en la seva soledat,
borratxa de somnis de fama, que no se n'adona que fa temps que un
ànec verd amb cap marró i coll taronja l'està observant, camuflat
darrere unes canyes seques. Els seus ulls, rodons i immòbils,
brillen amb intensitats variables. Li seria fàcil baixar la
freqüència en la qual l'està escoltant i permetre que la dona
senti també els seus pensaments. Però no ho farà. Perquè la
coneix tan bé que sap que, més enllà del seu interès per uns
éssers cognitivament superiors, mai no serà capaç de controlar el
plaer instintiu que li produeix una torrada amb foie-gras.
