dimecres, 10 de febrer del 2016

Büyükada



Al mig del Bòsfor, a pocs metres de la ciutat on catorze milions de persones lluiten per la seva ració diària d'oxigen, hi ha un grapat d'illes petites on el temps s'ha fet construir un refugi privat, entre xiprers i panells de fusta blanca i gastada. La més gran es diu Büyükada i cada cop que pronuncio aquest nom se m'omple la boca d'aigua i de sabor de baklava barrejat amb cants de galls, olor de lavanda i mirades irresistibles de gats. Perquè, a part d'una illa sense cotxes ni futur, Büyükada és l'illa dels gats. La prohibició de qualsevol vehicle amb motor compensa els inconvenients de pujades i baixades sisífiques amb una salut i una pau impagables, tenint en compte la situació geogràfica, just davant de la boca oberta del gegant metropolità. Moltes vegades he pensat que els istambulites, morts d'enveja, van trobar una via de colar-s'hi, i que ho van fer reencarnant-se en felins suposadament domesticats que van colonitzar la illa d'una manera callada i definitiva. N'hi ha de tots els colors, mides, formes i maneres d'entendrir-te. N'hi ha de vells, d'avorrits, d'efeminats, de pensadors, de gregaris, de presumits i de hippies. Però tots es mostren indiferents i savis. Tal com els escau a uns experts en el sublim art de la manipulació emocional.

Acabada de baixar del ferry que m'ha portat des de l'altra riba, la del futur sense present, el primer que veig és un gat estarrufat, rodó i blanc, amb uns ulls increïblement grocs. Un groc ataronjat, com una posta de sol sobre el mar. Gens tranquil·litzador, encara que seductor a no poder més. No aconsegueixo desprendre'm de la seva mirada fins que el noi no m'estira de la màniga.
--Que vens a l'hotel?
El segueixo, dòcil i mirant furtivament enrere, per carrerons estrets i plens d'homes xarlatans i fruites curulles de colors. Aviat els carrers es tornen ombrívols i d'escassa presència humana, com arbres que van deixant caure una fulla darrere l'altra, accentuant la seva impúdica rigidesa. El gat no ens segueix. Però n'hi ha un de gris amb franges negres enfilat sobre el portal de l'hotel. I un altre que treu el bigoti per sota l'escaló de l'entrada. Em refugio a l'habitació i obro les cortines. Davant de la finestra hi ha un taronger i, entre les branques òrfenes de fruites, dos gats negres fan veure que dormen: les quatre línies verdes horitzontals, quasi invisibles entre els plecs de les seves cares peludes, delaten l'espera. Aquesta nit no dormiré pas.
De nou al carrer, buscant la fatiga tranquil·litzadora, recorro el poble fins que els peus diuen prou i les mans es tornen blaves de fred. La nit ja emmudeix converses, persianes i olors de kebabs. Darrere les cortines, no puc endevinar les històries que habiten les cases mig arruïnades. Els udols infantils dels gats en zel em fan estremir i m'afanyo cap al petit hotel on m'esperen les maletes encara tancades. Ja sé que ningú no fa vacances a l'hivern, precisament per això és quan les faig jo. Darrere d'una cantonada em trobo de cares amb el gat blanc. És el mateix, no en tinc cap dubte. Els ulls de color groc ataronjat em fixen sense parpellejar. Em segueix a una distància curta. A vegades m'avança i es gira per mirar si vinc. Quan falta poc per arribar a l'hotel, es para i s'asseu al mig del carrer. Li faig senyals perquè vingui però no fa cas. D'alguna manera entenc que vol que no pateixi, que ell ja vigilarà els voltants. Ho trobo adorablement estrafolari i ric sola mentre busco la clau de l'habitació.
A la tauleta de nit hi ha un sobre blanc, sense cap nom. El giro per tots els costats i decideixo que no deu ser per a mi. Per tant el deixo on era i faig cap al bany. Em passo mitja hora llarga sota l'aigua calenta: exquisit plaer, en aquest lloc on sembla que els gats han imposat la seva manera de viure als humans. No sé què més puc fer que no sigui cansat. Els carrers resten foscos i callats. L'hotel no té restaurant, ni bar. L'internet no funciona i a l'habitació no hi ha televisió. La il·lusió inicial deixa pas a una serena decepció: què faré durant els set dies que duren les meves vacances?
Un so desvalgut, com una caiguda breu, em fa apartar la cortina i mirar per la finestra: un home està cavant sota l'arbre. Sembla vell i mou la pala a càmera lenta. Per què se'm fa estrany que un home gran estigui treballant el seu hort? De seguida ho entenc. Perquè és de nit. Perquè no és un hort, sinó el jardí de l'únic hotel de l'illa. Totes les preguntes se m'arrufen com un gat nerviós quan, a més a més, entenc que el que fa no és precisament cavar. Està fent un piló amb la terra que treu de la base d'aquest o, segons com es miri, està fent un forat que emplena amb la mateixa terra que en treu. O sigui: en el jardí de l'hotel, davant de la meva finestra, en plena nit, i sense lluna plena, de fet sense cap mena de lluna, hi ha un vell que està cavant i emplenant un forat al mateix temps. El mateix forat. Clar. Res més normal, em dic. Tanco la cortina fent el màxim de soroll de què sóc capaç. Com per espantar fantasmes invisibles. I, de nou, la mirada s'entrebanca amb la carta. Desisteixo de reflexionar i esparraco el sobre. A dins, una sola paraula. Fa anys que no veig aquesta lletra. Fa anys que el plor no m'ennuega tan sobtadament. I ploro fins que ja no queden llàgrimes i fins que em sento de la mida d'una joguina. Buida de qualsevol pensament. Només em queda el record que la carta ha despertat: jo i ell, inclinats sobre el pont dels pescadors, al centre d'Istanbul, agafats de les mans, xops de somnis i aigua salada. No he sabut res d'ell, mai més. No vaig tornar a buscar-lo i ell no va venir a trobar-me. Els somnis d'un dia es van petrificar en la seva forma original, de somnis.
Em sento la memòria encongida i no tinc ni idea quan i on havia vist la seva lletra abans. Ni si de veritat l'havia vista mai. M'aixeco amb dificultat i intento posar-me dreta. Tant de plorar m'ha tret totes les forces. L'esquena em pesa i les cames no m'aguanten. Em deixo caure endavant i trobo un inesperat equilibri en contacte amb el terra fred. Unes ganes boges d'estirar-me m'envaeixen. I, després d'estirar-me, miracle: sembla que el meu cos ha perdut la por a la gravetat i que, fins i tot, si volgués, podria enlairar-me. Per què no provar-lo? De totes maneres, aquí tot és tan irreal. Tenso els músculs i, sense saber com, em trobo a l'ampit de la finestra. Fico el cap entre les cortines i miro enfora. El vell para de cavar i es gira cap a mi. Sembla que li veig un somriure a la cara, més fosca que la nit que ens envolta. Un miol suau em distreu. I just davant, amb el nas enganxat al meu, a l'altre costat del vidre, hi ha un gat blanc que em mira amb uns ulls de color groc ataronjat com una posta de sol sobre el mar.
Lluny, al mig de l'habitació solitària, suspès just a un mil·límetre del terra, un tros de paper amb una sola paraula: Benvinguda.