Abans
havia estat comptant les hores pel soroll de passes que li arribava
des de dalt: quan n'hi havia més i s'arrossegaven feixugues, sabia
que era aviat; quan s'alentien, sabia que feia molta calor; quan
s'animaven, sabia que s'hi acostava la nit. Últimament, però, els
dits li tremolaven massa i l'estómac se li recargolava d'una manera
increïblement asfixiant. Mai no hauria imaginat que el dolor podia
impedir que l'aire entrés dins del pulmons. Al principi havia
parlant amb els altres. Paraules breus i sordes. Prescindibles. Ho
van entendre de seguida i van canviar-les per un silenci culpable,
esgarrapat de plors i bufecs, anònims en la foscor. Només se
sentien les passes i els crits dels de dalt. Va continuar repetint,
sense veu, la lletania amb què l'havien acomiadat: seràs lliure,
els teus fills seran lliures, els fills dels teus fills seran
lliures. A poc a poc, la determinació es va anar infestant de
pensaments dèbils i records covards. Els remordiments se li van
enfilar per les cames i van niuar en totes les esquerdes de la seva
memòria. Res no va quedar incorrupte. L'aire. L'aigua. Les mans de
la mare quan tenia febre. L'olor de terra molla després de la
crescuda del riu. Els records aprofitaven les escletxes obertes i hi
explotaven a dins. Les ungles li creixien sobre dits embogits i el
temps tamborinejava sense parar sobre el seu cap. El soroll de les
passes s'havia tornat incomptable. Insofrible. Impossible. Res no
semblava real. Les ombres del costat havien deixat de moure's i se
sentia la pudor esmorteïda dels plors en descomposició.
Tot
era nit i la nit no s'acabava mai.
I,
de cop, a borbolls, l'aire forada la no-espera. El noi aixeca el cap.
La nit de fora l'encega. Els núvols transparenten esperances i els
dits deixen de tremolar. Entre empentes i udols, l'obliguen a
tirar-se a l'aigua. És freda i amable. El cos es despulla de pudors
i de pors en un ritme inversemblant. Quan torna a obrir els ulls, la
llum li esclata en la cara com una bufetada. I una altra. I una
altra. Pausa. Silenci. I un altre cop. Aquesta vegada menys forta,
més directa. Desig de cridar i desig de volar. Pausa. I un altre
cop. I un altre. Davant seu, la terra de totes les promeses. Un altre
cop la llum. Ha de seguir endavant. Necessita ales. I un altre. I un
altre. El seu món està a tocar. El seu Déu existeix.
El
vaixell patrulla torna cap al port. No té sentit perdre més temps.
És molt tard, la temperatura ha baixat a mínims i tothom té ganes
d'anar-se'n a dormir. Si encara hi ha algun sobrevivent, al matí ja
només seria un embolcall de pell, ressec sobre les pedres callades.
La foscor és total, no trobaran a ningú més avui. I els carallots
aquests no cridarien per res del món. Entre dues morts, sempre trien
la que promet portar-los al terra somiat.
El
far gira a poc a poc, cada vegada més pàl·lid. A l'horitzó, una
línia vermella enteranyina els núvols. Les cendres d'un nou dia
voleien discretament sobre el mar.
