Es
desperta de cop i, amb el puny tancat, absent, fa caure el gerro amb
flors del costat del llit. La cantarella de la missa esparraca sense
pietat la boira on encara floten els seus pensaments. Tantes vegades
que li ha dit a la Consol que no posi la ràdio si ella dorm... No hi
ha maneres. És sorda, pobra dona, i necessita sentir el ritme
monòton de les veus religioses. S’asseu al marge del matalàs i es
mira els peus amb ulls empetitits de mandra. Ungles perfectes,
rodones, pintades de vermell encès, sobre dits immaculats que
s’estiren com urpes de gat. Li agraden els seus peus. A tots els
agraden. L’esbós d’un petit somriure acaba en una ganyota: per
sota la pell fina li puja el dolor, agut i líquid, insuportable. No
es veu, però el sent, apoderant-se dels peus estimats, corcant-los
per dins. El mal batega cada cop més fort i ella recorda la nit
passada, els tacons altíssims, el xampany, els homes ebris i
tristos, les dones amb el rímel corregut, els cambrers transparents,
el caviar calent, l’alè pudent del cònsol, massa a prop de la
seva orella... Necessita un cafè. I una dutxa. Consol, estimada, un
cafè ben fort.
Es
passa una hora sencera sota el raig d’aigua calenta, fins que se
sent marejada i amb la pell coent. A poc a poc el dolor dels peus
se’n va i els ulls surten, lluminosos i dolços, de sota el fang
matiner. La Lena torna a ser ella. Escolta la Primavera de Vivaldi i
xarrupa, mimada, el cafè sense sucre. El mirall del tocador, comprat
a un antiquari, li torna el reflex conegut, de dona perfecta. Somriu
i, ara sí, el somriure s’hi queda.
El
primer arriba a les cinc en punt, com cada divendres. Bigoti gris,
mans cuidades, corbata de seda. Sempre li porta una caixa de
xocolata, petita i cara, comprada a la pastisseria de la cantonada,
just abans de pujar-hi. Els diners els hi deixa a la tauleta de
l’entrada, dins d’un sobre blanc, sense nom.
Una
estona després de quedar-se sola sent el mòbil. Sap qui és però
dubta si contestar o no. El cirurgià. No li havia d’haver donat el
número de telèfon perquè ell n’abusa. Ara té el seu propi
negoci i li encanta. És bona en la seva feina i ho és perquè li
agrada. No hi ha res com sentir el poder sobre els homes. Amb ella
parlen dels seus problemes, de les seves alegries, dels seus negocis,
li’n demanen consell, l’escolten embadalits mentre li xuclen els
dits dels peus, un per un, en completa i satisfeta rendició. Ella és
l’amiga, la consellera, la psicòloga, l'amant, ho és tot per a
aquests homes cansats i golafres. Ella és la seva llibertat.
Decideix
despenjar, amb una lleugera irritació. Sap què li demanarà. Sap
que dirà que sí encara que avui no està programat i encara li
queden dos clients més. Però el tercer és en Christian. Ell és
diferent. Ell potser no compta com a client... Contesta amb veu
alegre, sí, clar, ho entenc, no m’ho puc creure, cinc operacions
avui, què dius ara, deus estar mort, clar que sí, si només és un
moment pots venir ara, tinc poc temps però per a tu sempre,
t’espero, amor.
Són
quasi les nou del vespre. La Consol fa temps que ha marxat, discreta
i sorollosa, com un ocellet de l’ampit de la finestra. Avui ha
estat un altre dia ple. Ha fet feliços tres homes. I ara es pot
permetre el luxe de descansar. Hauria de renunciar a les festes, són
massa feixugues i ella ja no té vint anys. L’endemà li costa
despertar-se i els peus li fan molt de mal. Ho ha de deixar i anar
més sovint a la masia que va comprar a la vora del mar. Deixarà el
mòbil a Barcelona i se n’anirà. Passarà tot el dia estirada a la
gespa del jardí. Sola, completament sola, el silenci, l’aire
salat, la brisa... No sap per què, però avui aquesta imatge no
l’anima. Encara deu estar massa cansada. Potser en Christian
vindria amb ella algun dia... El pensament li plana darrere les
parpelles però el fa fora instantàniament, com un miratge que no
vols veure perquè saps perfectament que estàs al mig del desert. En
Christian. Ell no és un client com els altres. És jove i ambiciós
i porta un dels partits polítics més revolucionaris. En Christian
hi posa tota l'energia i cada vegada més gent el segueix. La Lena
sospita que aviat hi haurà canvis importants i no guarda cap
esperança que ell ho deixi per acompanyar-la a la casa del costat
del mar.
És
mitja nit i, de nou sota la dutxa, asseguda, la dona s'aguanta els
genolls entre els braços tremolosos. L’aigua és freda i ella té
els ulls oberts i buits. El maquillatge li dibuixa arrugues
grotesques i movedisses sobre la cara. Surt al cap d’una estona,
amb passes vacil·lants, deixant basses d’aigua per allà on passa,
com si alguna cosa a dins seu s'anés fonent de cop. Va a la cuina,
desendolla la ràdio de la Consol, torna al bany, emplena la banyera
amb aigua molt, molt calenta, sintonitza el canal que transmet la
missa de mitja nit, abraça amb força el petit aparell, veu la seva
imatge diluïda en el mirall entelat, fica els peus a la banyera, a
poc a poc, encara no sent l’escalfor, travessa el vapor que se li
enreda entre cabells i troços de pensaments, s’enfada perquè no
sent res, absolutament res, s’hi asseu, diu gràcies déu meu per
no tenir ningú a qui hagi de perdonar, estira el braç i endolla
l’aparell de ràdio.
L’apartament
ple de coses cares, antigues i belles, s’adorm amb la cantarella de
la missa.
