Qui va matar a l'Assumpta?

 Feia més d'un any que s'havien separat i encara no podia evitar posar-se nerviós cada vegada que s'acostava l'hora de trobar-se. Havia tret la pols de tots els mobles del menjador i havia fregat el terra, encara que ella no hi entrava quasi mai. Havia posat espelmes perfumades i flors naturals a la taula. Crisantems blancs, carnosos i feixucs d'olor de terra humida. La pell se li estremeix en recordar vivament l'emoció de les primeres cites, quan va descobrir que a ella també li agradaven els crisantems.

La mirada li volta frenètica per tots els racons. Cada cosa ha d'estar al seu lloc. Camina fins a l'entrada i es torna a emmirallar per enèsima vegada. Es mossega una ungla i després se la mira desesperat. Tot està bé. Tot està bé. S'ho repeteix per dins mentre intenta seure, relaxar les espatlles i deixar de moure les cames.

El timbre l'agafa per sorpresa, a mig camí entre el sofà i la cuina, on la cafetera està engegada, a punt per fer el cafè. Dubta entre anar a obrir de seguida o arribar fins a la cuina i pitjar el botó verd. L'olor de cafè acabat de fer. Ella hi podria sucumbir. Poques coses l'apassionen tant com el cafè i ell ho sap. Avui jugarà fort. Se sent valent i enamorat. Deixa que el cafè amarri la tassa i l'aire a poc a poc mentre el timbre es torna a sentir, més llarg, més impacient.

La dona entra sense mirar-lo i es queda sota el marc de la porta del menjador.

– Encara no està preparada?

– I mira que fa una hora que li he dit que es vagi fent la maleta... L'aniré a buscar ara mateix. No vols pas seure i prendre un cafè? N'acabo de fer i en sobra.

– No. Pots anar a buscar-la o hi vaig jo?

– No, no, tranquil·la, ja hi vaig... Assumpta! Nena, va, que hi ha la teva mare! --ho diu sense moure's, amb veu normal, pregant per dins que la nena no s'hagi tret els auriculars i que continuï enganxada a la seva sèrie favorita--. Seu un moment, va, que deu estar vestint-se. No trigarà.

Se li acosta mentre ella, indecisa, comença a remenar la bossa de mà. Està tan a prop que pot sentir la seva olor, més forta que la dels crisantems. Acluca els ulls i es deixa electritzar per l'essència de la seva dona. Perquè encara ho és, encara és seva. Sempre ho serà. Està tan a prop que quasi la toca amb els llavis tremolosos. La respiració es para i la calor esdevé insuportable. El cor, embogit, vol sortir-li per la punta dels dits.

– Però què estàs fent!

L'empeny fort i ell s'agafa a la taula per no caure. Els crisantems es tomben i arrosseguen el gerro cap al marge. El soroll de la caiguda sembla explosiu en un escenari on els actors es mosseguen els llavis i els objectes no poden cridar. Trossos de vidre barrejats amb immensos capolls blancs s'eixamplen en una bassa inútil. Ells dos bufeguen amb pressa, com si l'aire s'hagués d'acabar. S'enfronten amb els ulls i cap d'ells no gosa moure's. Quatre ulls esmolats i freds. Quatre punys tancats, amb ungles que penetren en la carn i calmen els instints. Ell és el primer que els abaixa. S'ajup per recollir els vidres, però ella és més ràpida i agafa el tros més gros. Li intenta clavar a la cara però ell es defensa i només aconsegueix esgarrapar-li el canell. No li fa gens de mal i al principi no entén què són les gotes brillants que es formen sobre la pell blanca i llisquen cap avall, cada cop més ràpides i més grosses. Es queda hipnotitzat, seguint-les com cauen, una darrere l'altra, viscoses i lleugeres. Quasi les sent quan toquen el terra. Cada una desperta petits cercles concèntrics abans de diluir-se en l'aigua irremeiablement tèrbola.

Sent la porta petant i un pensament li creua el cap: No s'ha emportat la nena. No s'ha emportat la nena. No s'ha emportat la nena. La mala puta no s'ha emportat la nena.

El menjador, tan ordenat només uns minuts abans, ara sembla un camp de guerra. La guerra de sempre, entre el seu amor i el monstre que és ella. Mai no l'ha estimat, mai no l'ha volgut. Sempre l'ha rebutjat, sempre. Ha jugat amb ell, amb el seu cor, amb els seus sentiments. I els ha trepitjat amb les seves botes brutes. Les botes brutes. Sempre ho ha fet, sempre.

La imatge de la nena que apareix en algun pla de la realitat que ell no identifica de seguida, amb els auriculars en una mà i amb l'altra tapant-se la boca que crida i crida i crida, asfixia el poc espai que queda i es confon amb els vidres vermells que s'han multiplicat i han emplenat l'estança. Els punys de l'home cauen i cauen fins que tot es torna vermell. Fins que ningú més crida. Fins que el braç es cansa i ell cau a terra, esgotat i inert.

L'endemà, la dona el trobarà en la mateixa posició fetal, amb la seva millor camisa, sobre restes de crisantems pansits, somicant i acariciant els cabells ensangonats de la seva filla. I mentre ofegarà el crit per un parell de segons, decidirà que abans de tot s'ha d'endreçar el pis. Així que farà fora tots els pensaments molestos i, mansament, començarà a recollir els vidres del voltant.

Trenta anys després

 La Marta li porta vuit mesos. Ara ja no es nota. Quan tenien set anys i vivien a dues cases distància l'una de l'altra, sí que es notava, sobretot en la mida de les sabates: les mares els compraven les sabates a la mateixa botiga, sempre el mateix model i el mateix color, només que la Marta feia mig número més. Elles creixien i canviaven de número però el mig punt de diferència es mantenia.

El cambrer és jove i somriu quan deixa la tassa de cafè amb llet a la taula. Ella li contesta amb un altre somriure mecànic mentre es comença a sentir l'esquena rígida. Per on començar? És veritat que no s'han vist des de fa trenta anys però han mantingut el contacte durant tot aquest temps i saben moltes coses l'una de l'altra. Les essencials. Mai no han deixat d'enviar-se missatges per Nadal i pels respectius aniversaris.

Les dues viuen en un clima mediterrani, l'una a Califòrnia i l'altra a Itàlia, l'únic que a la Marta la torna boja el mar i l'Alice té fòbia a l'aigua. La Marta va tenir alguna relació més o menys estable i no té fills. L'Alice s'ha casat tres vegades i té quatre fills. La Marta fa de professora en un institut on els nens s'insulten, es peguen i a vegades es maten. L'Alice escriu en una revista de temàtica cultural que intenta dissimular la orientació política. El pare de l'Alice és mort i la mare de la Marta va sobreviure a un càncer. Una d'elles és creient i l'altra és atea. Una pren té i l'altra, cafè amb llet.

La Marta es mira l'Alice per sobre la tassa, mentre hi bufa a dins amb parsimònia. Saben pràcticament tot l'una sobre l'altra. I ara són aquí, en aquesta cafeteria, pretesament acollidora, enfonsades en butaques toves, les dues amb ungles pintades de negre i sabates de marca, després de trenta anys sense veure's. Pensa alguna cosa, va, afanya't, que l'avió surt d'aquí a dues hores i encara ni heu començat. De què podrieu parlar?

L'Alice s'alisa la faldilla i intenta no arronsar el front. Sap que és aquí on se li nota el primer senyal de neguit i fa temps que ha après a controlar-lo. Tot ho és concentrar l'atenció en els músculs del cap, sí, clar que és molt difícil i poca gent ho pot notar, però ella sí, i llavors, si et concentres en aquests músculs, sents com es distenen i tota la cara sembla que deixa d'estar tensa, encara que abans no eres conscient que la tenies tensa. La incomoda una mica el silenci de la Marta. Té els mateixos ulls grossos i profunds, però les galtes li han pujat molt i les parpelles s'han allargat de manera indiferentment felina. La pell de la cara és massa clara per ser autèntica i de cop entén el perquè de l'angúnia creixent que experimenta des del primer moment: no recorda haver vist mai la seva amiga maquillada. Així que era això. Clar que sí. El color és massa perfecte i no deixa veure què hi ha sota. Es sorprèn pensant què hi ha a sota i es pessiga la cuixa per recordar concentrar-se en el front.

La Marta s'ha acabat el té, per més a poc a poc que l'hagi glopejat, i ara no sap què fer amb les mans. Decideix ficar-se-les sota les cuixes i inclinar-se una mica cap endavant perquè l'Alice no ho noti. Encara que és difícil saber què en pensa l'Alice, darrere les ulleres de muntura vermella i els quatre collarets de colors que duu al voltant del coll. O són cinc? És igual, quines bestieses. Ara el que toca és centrar-se una mica i encetar un tema de conversa, abans que sigui massa tard. Per l'avió i per tot. Potser podria preguntar-li sobre els seus fills. És el tema més comú entre dones. A les que en tenen, els agrada que els hi preguntis. I segurament l'Alice s'esplaiarà i passaran l'hora que queda explicant meravelles. Quants anys deuen tenir ara? Potser ja no són tan nens... I a més... les mares són tan subjectives quan parlen dels fills... segur que li dirà que tots són uns genis. No, no és gaire bona idea.

El cambrer hi torna perquè l'Alice li ha demanat un altre cafè amb llet. Fa el mateix somriure, ni un mil·límetre més ample o més estret. Les dues dones també li somriuen. Per la finestra del costat es veuen els avions que s'enlairen. L'Alice viatja pels Estats Units i li ha demanat a la Marta de trobar-se a l'aeroport on fa escala. Quan eren petites, cada matí a les set i quaranta en punt es presentava a ca la Marta, on la feien esperar fins que aquesta trobava els mitjons o el llibre de geografia. El passadís que començava a l'entrada li semblava molt llarg i les ombres dels pares i del germà gran de la seva amiga li semblaven llunyanes i emboirades. A vegades aconseguia estar de morros fins a la cantonada on havien de creuar el carrer. Encara que la Marta mai no s'hagués adonat que potser fer-la esperar no era la millor mostra d'amistat. Quan tornaven de l'escola, una de les dues mares els havia de cridar per la finestra perquè deixessin de xerrar i tiressin cap a casa. No hi manera de recordar de què parlaven. Com ha perdut la memòria... I ara, mira-te-la aquí, tan seriosa, tan callada, com si mai no hagués trencat cap plat. Potser li hauria de preguntar pels pares. Encara deuen ser vius. No li ha escrit mai que s'hagin mort. I si estan morts i no vol parlar d'això? Millor buscar altres temes, fa tant que no s'han vist que no han d'espatllar la trobada amb coses desagradables. I el germà? Encara deu viure amb ella? Saps què, aquestes coses són delicades, no es poden parlar en un aeroport, amb presses. Gira el cap i li ensenya a la Marta l'avió que està aterrant. Sí, noia, el temps passa tan ràpid.

La Marta voldria preguntar a l'Alice si està bé amb el seu tercer marit, però no està segura si és el tercer o el quart. Tampoc no recorda el seu nom. Podria fer una pregunta no específica, com ara estàs bé amb el teu home, però li sembla que l'altra s'ho podria agafar malament si no hi està bé. I si hi està bé i li explica què és el que la fa estar tan bé, segurament la farà sentir com una vella amargada, incapaç de conviure amb ningú més de tres mesos, i encara. Ho sabrà això l'Alice, que ella viu sola? Ara mateix no està segura que li ho hagi dit. En fi, millor deixar-ho córrer. Hi ha tantes altres coses per recordar juntes. L'escola, els professors, els altres amics... Per cert, què se'n deu haver fet de...

L'Alice s'ha acabat el segon cafè amb llet i troba que la Marta ha canviat molt. Tant que no sap de què parlar-hi. Per correus era molt més fàcil, un parell de cops a l'any, algun esbos d'alguna cosa important que els hagi passat i tot semblava que continuava igual com quan tenien set o catorze anys i anaven i tornaven de l'escola juntes. Es tenien molta confiança. Des de petites i fins ara. Les trobades després de tants anys sempre són difícils. La interacció física enterboleix les idees i estàs més pendent de les arrugues de la teva amiga que del que diu. Potser si recordessin coses de la infància... Segur que sí. Com aquella vegada que se li van caure les claus en el forat de les clavegueres i... Te'n recordes, Marta, d'aquella vegada...

Han obert la boca les dues de cop i l'han tancat també de cop. Riuen una mica forçat, per dissimular l'angoixa cada cop més accentuada, per més que inexplicable.

La Marta mira el rellotge de la paret i deixa que l'Alice ho noti. L'Alice canvia de postura i es toca els collarets. Potser sí que aquesta trobada ha estat una mala idea. No sap qui caram és aquesta dona embotida en un vestit massa estret i amb els cabells de color lila. Qui ha vist mai una vella amb els cabells de color lila? I el tatuatge, sí, aquella àguila o ves a saber quina mena d'ocell que li tapa tot el canell. No li deu fer vergonya anar així a classe? Què deuen pensar els alumnes d'ella? Sense saber què dir, fa un comentari afalagador sobre el nou pentinat que la rejoveneix i la Marta se la mira com si li hagués dit que acaba de venir de Mars. Li ho diu perquè de veritat li agrada aquell color espantós que li ha quedat després d'emborratxar-se, tenyir-se'l de blau i intentar arreglar-ho amb un bany de color marró ? O se'n li fot? Quin misteri, aquesta nova Alice. Amb les seves mitges negres, les ulleres, les sabates de taló i els collarets. Segur que s'ha fet alguna operació, com a mínim a la cara. Està massa prima per no tenir arrugues. A Europa es gasten fortunes en cirurgia estètica. I l'Alice, amb tots els seus fums d'escriptora, segur que no s'ha casat per tercera vegada només escrivint. O quarta, ves a saber.

L'Alice demana el tercer cafè amb llet i la Marta diu que potser els hauria de portar el compte també, no fos cas que faci tard a l'embarcament. No, no, dona, què dius, encara tinc temps, protesta sense gaire convicció. Evita mirar el rellotge de polsera però a la finestra es reflecteix el de paret, amb les hores grosses i blanques, el que la Marta mira cada dos per tres. Tampoc es tracta d'avorrir-se.

Mira, ja ha començat a ploure. Les gotes mandroses rellisquen en silenci darrere el vidre gruixut i les dues amigues les miren al mateix temps. És l'única cosa que estan mirant al mateix temps des que s'han trobat. De fet, des de fa trenta anys, per ser més exactes. L'Alice ressegueix amb l'index el camí d'una de les gotes. El front se li arronsa i els ulls se li empetiteixen darrere unes parpelles cansades i fràgils. Recorda com els agradava mirar la pluja quan eren petites. Recorda les sabates negres de xarol que es feien malbé amb la humitat i com havien de córrer com boges quan el cel començava a enfosquir-se per no mullar-se-les. La Marta aixeca la mà per tocar el vidre. La sensació de fred la transporta en un altre temps, davant d'una altra finestra. Elles dues, amb els uniformes d'escola, mitjons blancs i sabates negres, de xarol, enfilades a l'ampit de la finestra, amb les cames juntes i les cares vermelles, parlant del noi amb la bicicleta verda i escrivint el seu nom al vidre entelat, mentre a l'altra banda del món udolen la pluja, el vent i la solitud.

S'aixequen les dues a la vegada i s'agafen de les mans mentre es diuen a reveure, no perdem el contacte, necessitem tornar-nos a veure més sovint, com passa el temps, i coses per l'estil, que sonen convincents i tenen el gran benefici de desdramatitzar el moment. Cap de les dues no es gira. Cap de les dues no guarda la més petita esperança que algun dia es tornaran a veure o que el temps retrocedirà. Així i tot, les dues s'allunyen amb el mateix immens somriure, sentint els peus adolorits dins d'incòmodes sabates de xarol negre i les galtes vermelles de fred i felicitat.

Paraules perdudes

Oh, no, oh, no. Ara no, si us plau.

La pantalla del telèfon no para de parpellejar amb la seva llum verda de malastrugança. L'home té el front suat i els ulls se li acluquen involuntàriament. Ha d'acabar el conte abans de dues hores i li'n falta més de meitat. Al ritme que va, des d'ahir al matí, necessitaria dos dies més.

El telèfon ha fet una pausa. Efímera. Perquè hi torna, amb forces noves, una llum encara més verda i una vibració sonora que li forada la caixa toràcica com si fos un martell pneumàtic. Estira el braç i l'agafa amb una esgarrifança. El nom de la seva dona també parpelleja. Mira el rellotge de paret, sense recordar que l'hora surt també a sobre el nom que parpelleja. És mitja nit i ella hauria d'haver arribat fa força estona. Mira el telèfon. Potser l'hauria de despenjar.

Sí.

Em sembla que he matat algú.

Per què ho dius, això?

Que em sents? Et dic que que he matat algú. La veu llunyana sembla una mica més a prop. O només una mica més irritada.

Ja. Et sento. I per això pregunto com ho saps?

Silenci de cinc segons. Perquè estic al cotxe i davant meu hi ha una persona estirada a terra.

Silenci de quatre segons. Com ho saps que està morta?

No crec que fingeixi.

Doncs truca la policia.

Silenci de nou segons. Pip-pip-pip-pip. A l'altre costat no hi ha ningú. Han penjat. Es frega el cap i pensa que potser hauria d'haver dit alguna altra cosa. Ni idea quina. Millor tornar a la feina.

Al cap de tres minuts, ni un de més, ni un de menys, la porta s'obre a poc a poc, com empesa per una brisa suau. La dona hi entra. No diu res. Porta els cabells ben pentinats, una brusa escotada i els ulls encesos. Se li acosta, s'asseu a la cadira de l'altre costat de la taula, just davant d'ell, el mira amb tristesa, treu la pistola de la butxaca de la jaqueta negra, la carrega i dispara. Ho fa tot seguit, sense pausa, ni dubte. La sang esquitxa de vermell la pantalla de l'ordinador i la llum verda del mòbil que fa tres minuts que anuncia un altre sms ignorat. L'escriptor s'eixuga la sang de la cara amb la mà esquerra i continua teclejant, obviant, un cop més, el cadàver de la seva dona:

Ara no, si us plau.