A Nova York quasi totes les
finestres són fixes. Això vol dir que no es poden obrir. Mai.
Les que encara s'obren són
les de guillotina. No tinc ni idea si el nom és correcte, però és
l'únic que se'ls escau. Les persones en condicions físiques normals
renuncien abans d'intentar obrir-les i ho fan perquè pesen massa,
perquè és necessari fer equilibris estranys per aguantar-les amb
una mà mentre les aixequen amb una altra i perquè quasi sempre a
sota hi ha un moble que fa que l'accés hi sigui arriscat i feixuc.
La por que, per obrir una finestra, acabin amb el cap separat de la
resta del cos i rodolant sobre l'asfalt tacat d'escopinyades, fa que
la gran majoria d'humans decideixin asfixiar-se amb totes les normes
de seguretat a dins dels apartaments abans que tocar-la.
L'explicació de perquè
ningú no obre les finestres és l'aire de fora, que és contaminat,
calent i pudorós. La culpa de que l'aire de fora sigui contaminat,
calent i pudorós la tenen els aparells d'aire condicionat que la
gent que viu a dins dels apartaments amb finestres tancades necessita
per viure-hi. Tot és un cercle viciós. Els aparells d'aire
condicionat fan que l'aire sigui irrespirable. L'aire irrespirable fa
que la gent tingui les finestres tancades. Les finestres tancades fan
que els aparells d'aire condicionat funcionin sense parar, en estat
de permanent i grisa provocació a les lleis de l'univers conegut.
A Nova York la gent compleix
les rutines a la banda de fora de les finestres tancades: de casa a
la feina, de la feina al súper o al bar, del súper o del bar a
casa. Darrere les finestres tancades pot ser que la gent de Nova York
visqui les seves fantasies, les seves penes, els seus somnis o els
seus malsons. Com que ningú no porta cap somriure o cap llàgrima a
sobre quan surt al carrer, no tenim indicis de vida més enllà de
les finestres. De fet, ningú no té ni idea què hi ha darrere dels
aparells d'aire condicionat i de les finestres tancades de Nova York.
