Em veig la cara reflectida al vidre. Sembla que només tinc un sol ull. Més gros que els núvols. Més gros que les muntanyes de darrere els núvols. M'agraden les muntanyes. Podria acostar-m'hi una mica. L'ull em mira fixament. Li veig el blanc i sembla que està creixent. No vull que em miri. No tinc on amagar-me. Potser si crido em sentiran. M'han deixat sol. No hi ha ningú que em senti. Ningú que em senti.
El
noi s'aixeca lentament de la cadira del co-pilot i bloqueja el
mecanisme d'obertura de la porta, que prèviament ha tancat.
Necessita temps per pensar. Temps per recordar una cosa important.
No
havíem d'haver renyit. Ella m'espera ara. Duu una camisa meva per
sobre la samarreta tacada de pintura. Li agrada fer coses noves. Li
agrada canviar les coses del seu lloc. No hi ha res de dolent en
això. O potser sí. Ara deu estar esperant-me. Amb la meva camisa
posada. La meva camisa blanca. No sóc boig. Recordo perfectament que
ella ja no hi és. No hi serà més. Però m'agrada recordar la seva
esquena blanca dins de la meva camisa blanca.
Sent
la veu del comandant i alça instintivament el braç per obeir
l'ordre. Obre la porta. Obre la porta. A punt de pitjar el
botó, torna a topar-se amb les muntanyes. Busca el seu ull en el
vidre i no el troba. Les muntanyes creixen i aviat li tapen tot el
cel. Deixa caure la mà. Està cansat. No hi ha res que valgui la
pena. Ningú no l'espera enlloc. Obre la porta. Obre la porta.
En alguna part del món, sembla que uns nens estan jugant a fet i
amagar. Li arriben paraules esmorteïdes i ecos de cops imaginaris.
Ja no sent els motors. Tot és silenci. Tic-tac. Tic-tac. Només sent
el seu propi cor. Però, enlloc del pit, el sent dins de la mà
dreta, glaçada sobre el botó que pot obrir la porta. No la pot
moure. No la pot fer baixar. Tic-tac. Tic-tac. Cada cop més fort.
Les
muntanyes són aquí. Per què no les aparten? Per què no ve ningú?
Per què sento un rellotge? On és el maleït rellotge?
Mira
al voltant i no sap on és.
Un
altre cabinet de metges. Una altra vegada. Deixeu-me en pau. Només
una estona. Deixeu-me en pau una estona.
L'ull,
immens i fixe, s'obre de nou al mig de la finestra. De cop recorda on
i qui és. Desplega les ales i s'alça, lleuger i feliç, cap a les
muntanyes. Darrere seu, crits d'una altra dimensió exploten en un
profund silenci blanc.
