L'hauria hagut de tallar molt
abans. El bedoll era jove, no feia més de dos metres, dos i mig com
a molt, i el tronc, blanc i suau, es podia subjectar amb una sola mà.
Al llarg de la primavera passada l'anà a veure religiosament, a
primera hora del matí, esperant que es decidís a brotar. Dubtava de
si s'havia tornat mandrós o estava malalt. Arribà l'estiu i tampoc
no treia cap fulla. Començava a preocupar-se'n de debò. Els altres
arbres, fins i tot els de muntanya, que sempre van més tard, feia
setmanes que anaven de verd. Aquell verd que recull la llum i la
transforma en vida, en un circuit tancat, perpetu i refrescant. Al
final de l'estiu decidí que estava mort i que aviat el tallaria,
però un parell de mesos més tard ja no ho tenia tan clar. Els
altres havien perdut les fulles i ara tornaven a ser tots iguals. Tan
adormits que semblaven morts. El bedoll ja no es veia diferent. Qui
sap si a la primavera següent tornaria a brotar. Era el que feien,
els arbres.
Arribà de nou la primavera i la
saba s'enfilà per les branques esquelètiques, fent-los pessigolles
i obrint escletxes translúcides en crostes velles. De nou, tot
esdevenia possible.
Fins aquest matí. Després de dies
de pluja, el sol ha esclatat al mig d'una ventada que,
inexplicablement, ha fet volar l'aigua del riu i ha emplenat els
camins de restes de nius de l'any passat. Feia una resplendor tan
esmolada que, en sortir de casa, els ulls se li han tancat de cop.
Els ha obert al cap d'un moment. Ajagut a terra, el bedoll sembla més
alt, i la corona, més imponent. A mesura que s'hi acosta, sent les
mans crispades i sap que ara sí que l'haurà de tallar. A terra
només hi queda enganxat un tros del tronc prim, que el mira amb ulls
invisibles i cecs. Palpa el monyó, blanc i suau, i sent com li
esgarrifa la pell una mena de certesa de la incertesa que el
reconforta com una abraçada. Esperarà fins a l'estiu vinent, a
veure si torna a brotar.
