Per la finestra, encara que
ben tancada, s’esmuny l’udol del vent i l’esgarrifança del
fred de fora es queda quieta al mig de l’habitació. Just davant de
la butaca on està clavat l’home dels cabells blancs, tallats amb
molt poca traça. No para de tancar i obrir els ulls. Tanca i obre.
Tanca i obre. Tic-tac. Tic-tac. Les mans, seques com arrels deixades
al sol, tamborinegen nerviosament sobre els genolls. Els pantalons
tapen unes cames que ja no semblen cames.
Ella està de cara a la
paret cega. Enlloc de parpelles li pengen dos capolls buits que no
deixen veure els ulls. Evita mirar-lo. De tant en tant el sent sense
intentar entendre’l. Fa temps que ja no sap el que li diu. Li
hauria de demanar de parlar més alt, però per a què. No li cal
sentir-lo. No li cal veure’l. Només s’aixeca, recolzant-se en el
sofà i avançant com una somnàmbula, amb passes curtes i insegures,
quan ell para de moure els dits. Tots dos saben el ritual. I saben
que cada dia els costa més. Ella ja no té força per fer-li de
crossa, ell està perdent les últimes engrunes de vida, les que
s’havien refugiat als braços, manyocs entortolligats de venes i
taques. Ja no poden més. Cap dels dos. Ja no poden engegar el cos
mig mort, ni poden fer-li fer les quatre passes fins a la terrassa. I
ella ajup el cap per no veure la cara d’ell i vol tombar-se i
tornar al sofà, impotent. Però ell li reté la mà sota el pes de
la seva, el pes de tota la vida junts, i no la pot deixar lliure,
perquè si ho fes, cauria a terra i ella no el podria aixecar. A
càmera lenta, segueixen la trajectòria d'unes llàgrimes que no
saben de qui son i que els foraden la pell i el que els queda
d’ànima.
En aquest moment,
d’equilibri forçat i fràgil, un soroll a la finestra els espanta
i els separa: ell cau cap enrere i ella tentineja cap endavant fins
que els seus dits s'agafen als cabells mal tallats. Tots dos aguanten
la respiració mentre giren els caps amb dificultat cap a on se sent
el soroll. Toc-toctoc-toctoc-toc-toc. A l’altra banda del vidre
enteranyinat, un gaig blau, esquifit i amb un ull clos, pica
desesperat.
Obre-li, dona, corre!
I mentre ella, feixuga i
confusa, obre la finestra, tots dos senten la flaire de primavera que
esclata al mig de la vella habitació, fent aixecar, per un moment,
la pols dels somnis compartits.
