Ens
hem discutit i he sortit corrents, buscant un lloc on no em miri ningú. El cap em pesa com una porta de
ferro. La gent crida i crida i no entenc aquest xivarri que em palpita violentament
a les temples. Passen cotxes i motos i nens enfadats i dones carregades de
bosses i homes sense afaitar i bufetades d’aire calent i mosques empipadores i
núvols contaminats. És quan començo a tancar les parpelles i refugiar-me en la
infal·libilitat de l’autocompassió, que la veig. I giro el cap, seguint-la, perquè
és ràpida en la seva lentitud, i puc atrapar-la i la seva imatge em colpeix tan
sobtadament que l’aire se’m para al mig del pit, com una pedra que ha sortit
del no-res. És baixeta i té la cara morena. Els cabells curts, darrere les
orelles. Agafa amb por i ràbia el bastó que allarga i escurça contínuament,
palpant el terra, cada centímetre de terra de davant seu, i va massa ràpid i
s’entrebanca i sento com les llàgrimes li colpegen les galtes, l’una darrere
l’altra, i ella hi torna, i un altre cop allarga i escurça el bastó, sense cap
control, com si es deixés portar per ell, com si no li importés on va ni què fa
ni què deu passar al seu voltant. L’únic que sembla voler és llençar-lo,
oblidar-lo, deixar-lo caure i tornar al seu cau, ficar el cap sota els braços
prims i plorar fins que no li quedin més llàgrimes i fins que el món s’oblidi
d’ella. La dona blanca, que s’havia quedat unes passes enrere, li deixa fer una
pausa. S’asseuen, l'una al costat de l’altra, damunt la tanca de ciment de la
plaça. No sento el que li diu. La nena no contesta. De tant en tant li aixeca
amb un dit la barbeta i és llavors quan li veig els ulls i sento el fred que en
surt. Després d’uns segons el cap li torna a caure sobre el pit. La instructora
l’hi torna a aixecar. Imagino els anys que la nena ha hagut de mantenir el cap
cot, els crits del pare en veure-la, les presses de la mare per amagar-la, les
rialles cruels dels nens al carrer, la tafaneria dels veïns que la mostren amb
el dit i xiuxiuegen despreocupadament. Intento imaginar el món com si fos ella,
com si no el pogués veure. Crits, passes, sospirs, badalls, xerrics, frenades,
esbufecs, rialles, cops, plors, espetecs, paraules, cruixits, sons sense forma,
foscor sense contrastos. Sento les ungles tan fortament clavades a la carn que necessito
respirar.
La imagino davant del
cotxe. La imagino coberta d’oli bullent. La imagino entre les mans criminals.
La imagino acabada de néixer i sense obrir els ulls. La imagino malalta i amb
el pare que treballa dia i nit per pagar-li el tractament que finalment li salvarà
la vida però no la vista. La imagino filla meva. I mare meva. I amiga meva. La imagino
de petita, sense poder veure els colors de la primavera. La imagino de gran, sense gosar treure’s les ulleres davant dels altres. La imagino també aprenent,
acostumant-s’hi, fent del bastó el seu braç i el seu amic, olorant i escoltant
i sentint i obrint-se a la vida que cada dia li portarà una nova olor, un nou
paisatge, una nova carícia, coses que, si mai n’havia conegut, les havia
oblidat.
Aixeco el cap i la veig
de nou barallant-se amb el bastó, allargant-lo i escurçant-lo, palpant cada
centímetre de davant seu, amb els ulls tancats i potser, només potser, sense
estar segura si és la llum que reflecteix la meva mirada, em sembla que té la
cara una mica més blanca i potser, només potser, la barbeta una mica més
aixecada. No recordo per què m’havia assegut en aquest banc. Potser estava
cansada. Somric a la nena cega que s’allunya mentre aprèn a veure el món d’una
altra manera i me’n vaig cap a casa.
