Diumenge de juliol, en
algun poble vora el mar, el nom del qual sempre més recordaré. De tornada del
mercat, on he comprat dues cebes, mig quilo de pèsols i un de cireres a una
pagesa de cara llarga i de parla alegre, voltada de cistells curulls de verd i
vermell, decideixo fer parada a la platja i estirar-me sobre la sorra tèbia amb
els peus tocant l’aigua transparent i juganera, que va i ve, i torna a
anar-se’n i torna a venir.
Tinc els ulls ben
oberts, hipnotitzats pel moviment de la petita onada. No em puc moure i tampoc
ho provo. Trencant l’encanteri, m’arriben, massa a prop, les veus de la gent
que, com cada diumenge, m’ha triat per compartir les seves intimitats, encara
que la platja continuï immensa i buida sota l’impassible sol matiner.
‒Mira allà, aquesta que surt ara! És de
les que li agraden a la nena.
‒Sí. A mi també m’agrada.
‒Jo prefereixo les de motor. Van més de
pressa. Avui farà calor, eh? Ja pica el sol. Farà més calor del que varen dir,
no et sembla?
‒I tant.
‒Vols dir que ahir n’hi havia tantes, de
barques? I el noi aquell, el que es cuida de les cadires, no el veig pas... On
deu ser?
‒És allà, dona... Darrere els caiacs.
‒Ai, sí! Sí que el veig. Ja em feia
patir, pensava vés a saber què li deu haver passat. Aquest jovent... Quants
anys li fas, a aquest? Jo diria que no passa dels divuit, però no ho sé pas.
‒...
‒No ho sé, tu què en dius, d’això de la
residència? A la nena no li sembla pas malament... Al final ens tancaran, com a
tots...
‒I ara! Estarem la mar de bé. Ja ho
veuràs. La Paquita i en Met fa temps que hi són. Ja vas veure que contents que se’ls
veu.
‒No ho sé pas... marxar de casa
nostra... a la nostra edat... Potser sí que se’ls veu bé. Deien que cada
dimarts fan ball i el divendres fan cine. A mitja part els donen un gelat i
tot! Pel·lícules antigues, diuen, amb la Sarita. Potser sí, noi, potser sí que
estarem bé... La nena estarà més tranquil·la i nosaltres encara tenim corda per
una estona, i tant que sí... Allà ens cuidaran, que ja ens ho mereixem. Ja me
n’has posat a l’esquena?
‒Sí, ja estàs. Apa doncs!
‒Apa.
Em corprèn la quietud
inesperada i giro una mica els ulls cap a la dreta, intentant no moure el cap.
Ella, dempeus, mira el mar i la gent que hi passa per davant. Ell s’ha tapat la
cara amb un barret de palla i es fa l’adormit en una minúscula cadira plegable.
Cadascú amb el seu silenci i els seus pensaments. O potser el silenci i els
pensaments ja són perfectament intercanviables i indefinits, igual que les
paraules, després de tants anys junts.
Obro la bossa i en trec
un grapat de cireres. Fortes i lluents. Sento instantàniament la boca plena de
saliva. El suc vermell em regalima per la mà en mossegar la primera, amb delit
lent i cerimoniós.
Respiro al ritme de
l’aigua clara i, sense saber com, em vénen al cap els amics que encara conservo
dels anys d’escola. Els de la meva edat, passats els quaranta, els que, si no
tenen fills, saben que ja no en tindran.
Potser no té res a veure però recordo que la majoria estan sols o separats.
Molts tenen una foto d’ells amb un gos com a imatge de perfil al facebook. N’hi
ha de molts tipus i races: un d’immens, més alt que la meva amiga; un altre
d’esquifit i amb armilla; un altre que són tres, idèntics... Algú ha penjat una
foto amb un gat. No vull ser malpensada. Potser els agraden els animals. Potser
prefereixen la discreció i no volen que se sàpiga res de la seva vida privada. O
potser no tenen més vida privada que aquest gos. O gat. Vés a saber.
Aquestes cireres són
perfectes: dolces, rodones, grosses, del color de la vida misma, com dirien els rètols dels hipermercats. M’ennuego amb
un pinyol i em tombo cap a la parella de iaios del costat. Miro descaradament
les seves panxes desinflades que cauen amb els mateixos plecs sobre les cametes
seques i tacades per molts matins de sol i de cremes que s’unten amb cura l’un
a l’esquena de l’altre. Sense cap raó, m’envaeix una sensació de pau sobtada. Deixo
d’estar enfadada amb ells per haver interromput el meu soliloqui amb el mar i ara
fins i tot em cauen bé. Em deu estar rondant un constipat perquè, de cop i volta,
de manera absolutament estúpida, em sento els ulls humits i trobo a faltar les
cireres petites, esquifides i moltes vegades corcades, les de la meva infància,
el temps de tots els somnis.
