En passar-me pel costat
en silenci no me n’adono que és una ambulància fins que els llums giratoris em
desperten amb una brusca batzegada blava. Trobar-me cotxes funeraris i ambulàncies
fa temps que ha esdevingut una por obsessiva. Quan no els puc esquivar, per més
voltes, frenades o accelerades que faci, intento mantenir la vista fixa en un
punt el més llunyà possible de l’objecte del meu pànic irracional. Intento de
totes totes que no entri en el meu camp visual, ni perifèricament ni
indirectament.
Aparco com sempre,
malament, i trepitjant la línia groga. No penso estar-m’hi més de deu minuts.
Màxim. En baixar del cotxe torno a veure els llums blaus que giren sobre uns
quants caps de persones estranyament immòbils. Un accident. Algú s’ha mort.
Sento un pes al pit i l’aire es torna aspre, com paper de vidre. Per fi ha
passat. Les cames se’m queden buides i paralitzades. Fa anys que sé que
passarà. Algun dia ho he desitjat i tot. El pes del pit em puja cap a la gola.
Fa anys que tinc al cap la imatge del seu cos estirat a terra, la bata oberta,
els cabells tapant-li la cara, el gat al costat, gras i tranquil, el gat de
sempre, el que només va amb ella quan té gana, i la pudor, i el desig de fugir,
i el terror d’acostar-m’hi... El cap em roda. Per fi ha passat. M’ho va dir
tantes vegades, que es moriria, sola amb el gat, sense ningú més, i que la
trobaria... així... Tantes vegades que marxava de la ciutat per uns dies i ella
no despenjava el telèfon quan li trucava, per castigar-me, per fer-me sentir
culpable, i havia de trucar al veí perquè mirés si la veia al balcó. Tantes
vegades de visualitzar aquesta imatge i permetre que la foscor m’envaís, la
imatge que ella em donava sempre quan ens discutíem. Qualsevol dia tindré un
atac i em moriré sola i ningú no ho sabrà i em trobaràs quan faci pudor i el
gat se m’haurà començat a menjar. Prou, mare. Ara ja està. Ara s’han acabat les
amenaces. Ara haig d’empassar-me el vòmit, anar cap al teu pis, obrir la porta
i trobar-te. Ara ja està, ho haig de fer i no hi ha ningú que ho faci per mi.
Sento la música del
telèfon com una boia que surt, descarada i blanca, de la tempesta que tinc al
cap. Qui deu ser? Algú que em vol parlar. Algú viu. Busco el mòbil, amb sobtada
impaciència, dins de les butxaques. Quan per fi el trobo, el deixo caure.
Continua trucant des de terra. Una vegada més. I una altra. No pot ser. No pot
ser. Alguna cosa comença a esclatar dins meu. A la pantalla parpelleja amb
lletres vermelles la paraula mare i
sento la necessitat de seure en algun lloc, encara que sigui a terra. Em deixo
caure a la vorera i finalment trobo el botó per despenjar.
--Què fas encantada
allà baix! Puja de seguida! No sé què passa amb tantes ambulàncies i gent, i
ningú no m’explica res. Puja ara mateix!
--Un segon, mare. Ara
vinc.
Però no hi vaig. Tanco
els ulls i deixo que el meu cos es confongui amb el terra fred. Necessito que
es desperti.
***
El policia és massa
jove per la barba que porta. No, no em passa res. Gràcies. No, no sé qui és. No
en tinc ni idea. No, no, no la vull veure. Però m’aixeco, com un autòmat, i em
deixo portar cap a l’ambulància, carregant el pes mort d’algú que no sóc jo. No
vull mirar dins de l’ambulància. No vull veure els dos peus. Encara que no els
miro, la imatge s’esmuny per la cua de l’ull i es queda impresa en la meva
retina. I no puc fer res per esborrar-la. Dos peus anònims, sense res especial.
Quiets, seria la seva característica més important. Junts. Descalços. Pàl·lids.
Ungles sense pintar. Cap taca. Cap dit que sobresurti. Uns peus perfectes, com
de maniquí.
Ara sí que no puc
controlar les basques. Corro cap a l’edifici i pujo per les escales. Vomito a
la primera planta. Haig de buscar una fregona. La mare em deixarà la seva.
Abans de trucar a la porta m’eixugo la boca i em sento avergonyida que em pugui
veure així. Dec tenir una cara rara. La porta del costat està mig oberta. Conec
la veïna. No en recordo el nom, ni mai no ens hem dit més de quatre paraules
dins de l’ascensor, però sembla bona persona. Elegant, tranquil·la, segurament
una senyora rica i sense gaires mals de cap. Truco al timbre i espero. No sento
res. Torno a trucar. Res. Obro una mica més la porta i dic hola? Mai no he entrat a casa d’algú sense que em convidin, però
avui és un dia diferent. Sembla que la rutina i la por han perdut color, s’han
empetitit. Hola? Avanço un pas i miro
al voltant. Em sorprèn l’austeritat del pis: pocs mobles, molta llum, gens de
pols, moltes plantes. Estic davant d’una habitació i la porta també està
oberta. Si he arribat fins aquí, ja no puc controlar-ho. Entro. Fa bona olor.
Un ram petit de frèsies blanques en una tauleta. Un llibre ben posat al costat.
Una paret plena de dibuixos en llapis. La cortina fina voleia sobre la finestra
oberta. M’hi acosto. Sento l’aire fresc i respiro fondo. Miro cap enfora. A
baix, al costat de l’ambulància i els cotxes de policia, es veu una taca molt
grossa. Entendre és a vegades com caure sobre un llit de claus del quals t’has
d’agafar per poder-te aixecar. Em tapo la boca amb la mà encara glaçada,
ofegant el crit, i faig un pas enrere, just en el moment en què un dels
policies miren cap a dalt. És ella. La veïna. La senyora rica i sense mals de
cap. És ella la que està morta, trencada, quieta, allà baix. La taca la va fer
ella en saltar per la finestra. Encara ningú no ho deu saber. Jo en sóc la
primera. I el fet de ser la primera em dóna una inefable sensació de
tranquil·litat, de tenir el poder. Em giro i veig que he fet caure el llibre de
la tauleta. M’ajupo per recollir-lo i em fixo en la lleixa de sota: mig amagat,
un quadern de dibuix, com els que tenen els nens, rebregat i gruixut. No sé per
què ni com m’he transformat en una lladre però ja no tinc temps de fer-me
preguntes ni de tenir dubtes: així que l’agafo i m’afanyo a sortit abans que
els policies arribin a dalt. Un moment. De dins del llibre que havia caigut
sobresurt un trosset de paper. El trec i veig que és un sobre blanc. No porta
cap nom, així que també me’l fico a la butxaca, mecànicament. Estic rodant en
un huracà d’emocions desconegudes. Com si alguna cosa dins d’aquell pis em
dominés i em fes moure com un titella. Com si no pogués fer res per parar-ho.
Ara sí que surto. Deixo la porta tal com estava, mig oberta. Baixo per les
escales, estranyament lúcida, amb les galtes cremant. Sento veus en l’ascensor
que puja. En sortir al carrer vaig directe al cotxe, sense passar pel costat de
l’ambulància. M’assec davant del volant i engego el motor. Condueixo sense
saber on, molta estona, potser unes hores, potser només uns minuts. Paro en un
lloc fosc, on la lluna il·lumina prou i no se sent ningú. M’he oblidat de la
mare però ara això ja no em preocupa. Ja s’ho farà. Ella i el seu gat estan bé,
es tenen una a l’altre. No els ha passat res. Avui tampoc.
El sobre no està
tancat.
L’obro. A dins només hi
ha un full blanc, ben plegat. Res escrit. Com una carta que algú hagués provat
d’enviar però que mai no va arribar a escriure.
***
Fa uns quants anys
d’això. La mare ha sobreviscut al gat i encara viu, rondinaire i contenta de
fer-me patir, però jo no m’he tornat a preocupar tant per ella com per
oblidar-me de la meva pròpia vida. Tothom té els seus defectes i és una
ximpleria pensar que algun dia canviaran i veuran que són ells mateixos qui es
posen pedres al camí. La gent no canvia gaire, per més mal que es faci. En
canvi vaig pensar molt en la veïna que es va matar aquell dia, quan jo vaig
creure que era la mare la que s’havia mort. Però qui era ella de veritat, com
va ser la seva vida, per què es va suïcidar, no ho he sabut mai. Potser no ho
vaig indagar amb prou ganes, potser no em va semblar important saber què havia
passat, si igualment ja no podria solucionar o ajudar amb res.
Haig de confessar que,
per molt que ho intenti, no recordo la cara que feia. A vegades em vénen a la
memòria algun somriure i unes dents molt blanques. D’altres, uns cabells
marrons, ni curts ni llargs. D’altres, una mirada intensa, però sense poder definir
el color o la forma dels ulls. I alguna vegada he recordat els dos peus junts i
perfectes, com de maniquí. Només alguna vegada.
Però no m’amoïna no
recordar-la. Crec que ara ja sé com era, molt més que si l’hagués conegut en
vida. Tinc els tres-cents dibuixos del seu vell quadern. Racons de mons reals i
somiats. Línies senzilles i clares. Cadascú és un conte i, quan els miro, em
fan riure, plorar, pensar, imaginar, recordar. Ara veig i sento coses que mai
no havia vist o sentit abans. El món està ple d’altres mons, i aquests
d’altres, i així la felicitat de descobrir no s’acaba mai.
***
Aparco el cotxe davant
de l’escola. Amb galtes enrojolades i petits salts d’ocell feliç, la nena travessa
els pocs metres que ens separen. Els seus petons són frescos i càlids al mateix
temps. M’ensenya el dibuix que ha fet avui: és una dona vista d’esquena, amb
cabells marrons, ni curts, ni llargs, que seu en un banc i sosté un quadern de
dibuix. Per sota del banc se li veuen els peus, quiets i descalços sobre
l’herba verda. Abraço la meva filla el més fort que puc i amago l’emoció en els
seus cabells suaus, mentre tinc la certesa que, en algun lloc de dins o de fora
nostre, algú somriu.
