A Christian Poveda, allà on sigui, amb tot el meu respecte
Va arribar de nit i se’n va anar de matinada.
Sempre havia cregut
que hi havia dos tipus de persones: les que creuen que hi ha gent dolenta i gent
bona, i les que creuen que tothom pot ser bo i que només és dolent de manera
circumstancial, temporal i innocent. Ell no creia que naixem dolents i tampoc
que sempre morim dolents. Podem tenir por, molta por, i podem intentar
defensar-nos fent mal, molt de mal. Però no naixem dolents i tampoc sempre
morim dolents, si ens deixen suficient temps i espai per entendre que no som
dolents.
Va arribar de nit i
El Salvador cremava amb flames pudents. Va obrir portes i va estrènyer mans. Mans
brutes de sang i de fang. Mans ferides i mans fortes per necessitat. Va entrar amb
la seva càmera on ningú no hi entrava sense armes i vehicles blindats. Va tocar
els paria i va escoltar els assassins. Va amanyagar els nens nascuts en la
misèria de les drogues, la fam, la ignorància. Va riure amb les noies que es
volien lliures i s’amagaven darrere els tatuatges que els cobrien els morats,
les costelles trencades i els ulls porucs i desafiadors. Recordo la dona que tenia un sol
ull. La va acompanyar desenes de vegades, a ella i al nen, filmant amb mà ferma
el forat per on continuaven sortint llàgrimes, esquivant el patètic ull de
plàstic de mala qualitat. Recordo el cadàver de la dona amb un sol ull, que els veïns
intentaven, amb vergonya i ràbia, maquillar i cobrir de flors. Intentaven dissimular
la mort, intentaven amagar la lletjor sota cançons i olors de mentida. I ell ho
veia tot, sense tremolar. I ens ho feia veure. Recordo les desenes de vegades que
va acompanyar la jove amb el nen penjat d’un pit, a veure el seu home, l’home,
aquell ésser famèlic que aparentava ser fort per no desmaiar-se, les seves
trobades a la presó, les cel·les on l’aire no arribava per a tothom, les rialles provocadores i atemorides, les mirades perdudes i implorants darrere les dents
joves i blanques, darrere els tatuatges barrejats amb sang seca.
Què deuen sentir
els metges quan obren la pell i remenen òrgans vitals? On deuen deixar la
por i la sensibilitat i el fàstic i tot el que ens fa humans? Com deuen poder tocar després els llavis
suaus de les seves dones i les galtes tèbies dels seus fills, sense veure els cadàvers a l'aguait? Què senten els metges
quan han de deixar de ser humans per convertir-se en bèsties? Quan han de trencar
i matar una part per salvar una altra? Quan han de deixar de ser humans per ser déus?
Què deu sentir la
gent que creu en la bondat de les persones per sobre de tot? Per sobre de déus,
de guerres, de fam, d'injustícies, de totes les tenebres que ens travessen i ens
arrosseguen i ens ofeguen i ens transformen en titelles de pols bruta.
Ell va arribar de
nit amb les botes cobertes per tot el fang del món. Encara tenia les mans
blanques i els ulls oberts. En algun lloc amagat, d’alguna manera increïble, el
seu cor encara funcionava correctament i els seus sentiments seguien purs sota
la capa pesada de desgràcia vista, entesa i filmada, que el mossegava a cada
moment, provant de fer-lo dubtar, tombar i callar. El van fer marxar de nit, cap
a l’alba, al mateix lloc on ell els havia acompanyat en els seus rituals de
por, violència i foscor, i on els havia donat la seva mà i el seu somriure i la
seva fe. Potser no el van entendre. Potser no estaven preparats per entendre’l.
Potser van tenir por que els acabaria salvant d’ells mateixos, donant-los la
llum de la saviesa i de la fe en l’espècie humana. Segurament es van pensar que
havia vingut a vendre’ls per unes monedes d’or, com tantes vegades en la
història. L’únic fet cert és que li van tancar la boca, per sempre. Li van
tancar els ulls, per sempre. Li van trencar el cos fràgil, humà, i li van fer desaparèixer
l’ànima forta, sobre-humana. I ho van fer tot en un segon, amb una joguina que
mata, amb unes mans que ningú més no tornarà a estrènyer.
I així anem, atemorits
del mal, atemorits de nosaltres mateixos, matant-nos entre nosaltres, ignorant
les nostres necessitats reals, embrutant les nostres mans i cors, fent
desaparèixer, un cop i un altre i un altre, la llum que ens guia i que mai no
som capaços de reconèixer.
Va arribar de nit i
se’n va anar, tot sol, de matinada.
