Al mig del caminoi que em fa companyía cada matí, arrecerat entre pins i esparregueres, hi ha sang
fresca. Aixeco els ulls i segueixo el rastre de branques trencades i terra
remoguda que es perd dins del bosc, allà on no arriba mai el sol. No hi puc
passar per sobre i tampoc pel costat. No hi ha prou espai per passar sense
trepitjar les petjades de la mort. Tinc l’estómac revolt i les cames em
tremolen, confoses i porugues. Haig de tornar? Haig de continuar?
La nit passada vaig
veure una pel·lícula que exposava a la mirada pública les gràcies i les desgràcies
dels usuaris del Wall Street. Les desgràcies no semblaven gaire diferents de
les de qualsevol de nosaltres: solitud, inseguretat, fracàs, ignorància. El que em va espantar però va ser la gràcia que aquesta gent intentaven fer, la compassió que provaven –i aconseguien– atreure, del públic que va al
cine, dels lectors que llegeixen el llibre, dels amics i enemics, d’ells
mateixos. En el seu món de drogues sintètiques i metafòriques (amor comprat,
amistat obligada, fidelitat al mal) aquesta gent no em fa por. No canviaria pas
el seu món fictici pel meu. El que sí que em fa por són el director de la
pel·lícula, l’editor del llibre, el petit i ridícul empresari que ven
samarretes amb eslògans del Llop de Wall Street, els homes que el detesten en
públic però l’admiren en secret per les noies guapes i els cotxes luxosos, les
dones que giren la mirada amb fàstic però envegen inconfessablement els
diamants, els iots i els restaurants cars. El que em fa por són els nostres
instints, comuns amb els del llop, les nostres debilitats sornegueres i camuflades
darrere rialles simpatitzants i innocències fingides. El que em fa por són els
caçadors primitius que encara viuen dins nostre. En tots nosaltres. Disfressats
d’àvies o de robin hood-s o de caputxetes vermelles. Però sempre desperts.
Sempre a l’aguait. Sempre ensumant les petjades de sang calenta.
Me’n torno cap al
poble. De cop els ossos em pesen molt i em costa caminar dreta. El sol sembla avergonyit
i trist darrere els pins immutables. Just abans d’agafar el cotxe, a la rotonda
principal, sobre la gespa ben tallada, veig la parella d’ocells blancs amb llargues
potes grogues que havien desaparegut abans del desembre. No sé com es diuen.
Tampoc no sé si són els mateixos de l’any passat. Però són blancs, caminen amb
passes exageradament rítmiques i sembla que em volen explicar alguna cosa
divertida. Entremig de cotxes i núvols i persones amb presses. M’assec al cotxe,
aixeco els ulls i torno a veure el món. Comença un nou dia.
