dimarts, 21 de gener del 2014

Llunes i estrelles

La Lluna era la noia més bonica del poble. Tots els nois li anaven a darrere i totes les noies somiaven assemblar-se a ella. Els vells li oferien monedes d’or i els joves, versos. Tothom se li volia acostar i veure la seva cara, plena de llum i màgia. Un dia però, hi va arribar un mercader, ple de pols, amb la roba esparracada, la pell cremada i el carro ple d’olors desconegudes. Va explicar a la gent les meravelles que havia vist en els seus viatges, més enllà de les terres més llunyanes: els arbres blaus, els mars de sorra, els ocells amb arrels, les roques cantaires i, sobretot, les noies amb dits de foc i cabells d’aigua, vestides en arcs de San Martí. Cadascuna era més formosa que l’altra, la seva perfecció no es podia plasmar en paraules, els va dir. N’hi havia moltíssimes, tantes com gotes d’aigua en el mar, i totes eren diferents, però ell les anomenava de la mateixa manera, “estrelles”, perquè no era capaç de recordar tots els seus noms i llinatges.

La gent del poble el van escoltar amb paciència, van riure una estona i després se’n van anar. Tenien pressa per passar per davant de la casa de la bonica Lluna, a veure si hi havia sort i la podien entreveure per un moment darrere les gruixudes cortines de cotó. Perquè, per més boniques que fossin, la llum de les estrelles, molt, molt lluny darrere la Lluna, no arribaria mai fins a ells.