S’havia criat en una casa petita, plena
de mainada. Uns eren més guapos, altres eren més alts, d’altres eren més
llestos. El van adoptar unes persones grosses i generoses i el van acomodar en
un espai que només compartia amb un altre com ell. La vida allà era tranquil·la i buida. No
tenia cap problema, ningú no el molestava. A vegades, el company d’habitació
arrufava el nas quan li passava pel costat. Així i tot, quan es va morir, ell
es va trobar incomprensiblement sol, molt més sol del que s’hauria imaginat
mai. Es va deprimir i es va oblidar de menjar i de fer exercici. La panxa se li
inflava i el cap li rodava cada cop més de pressa. Un dia va sentir que
l’aixecaven i se l’emportaven. Es va despertar en un campament al mig del bosc:
aire fred, poc menjar i gent molt desagradable. Va sentir les persones que
l’havien portat fins aquí parlant entre elles i dient alguna cosa com ara igualment s’està morint.
Però no es va morir de seguida. Tampoc
tres mesos després, quan algú va buidar la bassa i va resultar que el cau on
ell s’amagava era el forat per on sortia l’aigua. La força del corrent el va
portar durant un llarg tram, per un túnel estret i fosc, que li fregava les
aletes fràgils i li trencava dolorosament les escates blanques. Al final va
caure entre mig d’aigua enfangada, plantes seques i restes d’animals morts. Ara
sí que la seva vida semblava a punt d’acabar-se. Va tancar els ulls amb un
últim sospir.
Abans de deixar anar tot l'aire, la mà
del nen el va aixecar amb un crit de victòria, va sortir corrents, es va entrebancar, va caure però va
mantenir el puny tancat en alt, li va passar a través de la tanca a la nena que
tremolava i reia alhora i aquesta el va deixar anar dins de l’aigua neta de la
peixera. Tothom va respirar profundament, encara que ningú no es podia creure
el miracle que acabava de passar: havien trobat viu, al mig del bosc, el peix
malalt que feia mesos que havien abandonat a la bassa de fora, sense cap esperança
de tornar-lo a veure. El miraven i reien, i va començar a sentir-se estrany:
després de tot, ara era un heroi. Un supervivent. I, sense saber que ho era,
feliç.
