Si no heu passat
mai com a mínim dotze hores en un hospital; si no heu respirat l’aire escàs filtrat
entre embenats i llençols molls; si no heu intentat trobar una postura còmoda
en una cadira de plàstic dur i tacat; si no us heu sentit menyspreables perquè
molesteu contínuament un dels ocupants de l’habitació mentre proveu d’estirar
les cames sense tocar la cortina que, més que dividir, uneix misèries; si no
heu begut tota l’aigua de les màquines expenedores que encara funcionen, en un
esforç sobrehumà de sobreviure a la calor asfixiant i paralitzant; si no heu
esperat hores i hores sentir les passes del metge que potser us dirà alguna
cosa encoratjadora i no us heu tornat bojos perquè només sentiu el soroll
estrident de les rodes dels carros barrejat amb les veus corrosives de les
infermeres al passadís i sorprenentment embafadores quan entren a canviar
sondes, a prendre temperatures i a donar ordres; si no heu sobreviscut mai un
dia sencer en un hospital i no heu sortit corrents, secs per dins i ofegats per
fora, no us heu assegut en un banc solitari, no heu sentit sobre els vostres
caps els últims raigs de sol, no heu expirat tota l’angoixa i el dolor, no us
heu quedat buits de qualsevol pes, no heu seguit amb la mirada afamada de vida
el petit colom gris, no us heu sorprès de sentir-vos riure quan s’acosta prou
com per veure’l bé i comprovar que no és gris sinó que les plomes de darrere
amaguen tons de lila, de blau i de verd i que té una taca blanca just a sobre
la cua, en un esclat modest de bellesa pura i inesperada; si no heu fet tot
això segurament no sabreu de què us parlo quan us parlo de felicitat.
