dijous, 12 de desembre del 2013

Entre la vida i el no res

Vaig escriure el conte més trist que vaig poder imaginar i, en llegir-lo, van riure. Després vaig escriure el conte més alegre que vaig poder imaginar i, en llegir-lo, es van enfadar.
Jo, confosa, vaig entristir-me primer i vaig deprimir-me més tard; però al cap d’un cert temps, vaig entendre que havia de sentir-me feliç perquè havia arribat al cim més alt: havia aconseguit –encara que inconscientment– parir Sentiments. I, si no els podia controlar, no me n’havia de preocupar: això passa contínuament.