No
era por de la mort. O com a mínim no era por de la meva mort. Era –i encara ho
és˗˗ por de les morts, com a suma de cada mort individual: de les coses que
penso, de les persones que estimo, dels animals que acaricio, dels somnis que
invento, dels desitjos sense complir, de les il·lusions sense néixer, de tot el
que es va quedar sense dir o sense viure, dels matins quan m’aixeco amb ganes
de menjar-me el món, de les nits quan les llàgrimes fan fora els malsons, dels
arbres que no sé si tornaran a brotar l’any que ve o si jo hi seré per
veure-ho, dels objectes insignificants que m’han acompanyat durant un temps i
han compartit amb mi dies i nits, dels instants que moren contínuament i que
ningú no dubta que no tornaran mai més.
