Mons paral·lels

Miro per la finestra abans de llevar-me. Els núvols filtren una llum gris i pesada. És Nadal. Els nens vindran aviat a buscar els regals. Haig de posar el rostit al forn i començar a parar la taula, encara que no tingui ganes de fer-ho. He tingut el malson de sempre i em costa desvetllar-me: un tren que surt del no res i s’enlaira cap al cel, com si volgués volar. Per les finestres es veu gent amb els ulls molt oberts. Semblen titelles amb els fils trencats i llençats al mig d’un huracà. Quan el primer vagó arriba davant meu, explota amb una llum blanca encegadora i m’esquitxa amb bocins metàl·lics tenyits de vermell i amb trossos de pell calenta.

Sento com s’obre la porta de l’entrada. Cada any fa el mateix grinyol, de frontisses rovellades. Els nens. Ja són aquí. M’eixugo els ulls i busco la bata. Potser algun dia, quan siguin més grans, els sabré explicar què va passar el Nadal de fa deu anys. Potser algun dia em sentiran i entendran que l’àvia no va morir en aquell accident de tren i que, cada matí de cada Nadal, els estaré esperant amb la taula parada. Algun dia.

Meravellosa miopia

Cada dia anem perdent una mica més la vista. Cada dia ens veiem menys, l’un a l’altra. Un dia vam deixar de veure’ns les taques de les mans. Un altre, la pell flàccida del coll. Una mica més tard, vam deixar de veure’ns les arrugues de la cara. Fa poc, van desaparèixer les galtes enfonsades i els cabells grisos. Hi ha dies que només ens veiem els ulls, ben oberts i vius, i ens entendrim escoltant la música dels nostres cossos que s’integren, a poc a poc, dins del seu hàbitat natural.

Cada dia, la meva dona es torna més jove i ella diu que jo també.

To Alice

Every day she would wake up at the same time, get out of bed, wash her face, comb her hair, get dressed, prepare herself something to eat, fix breakfast for the children and coffee for her husband, feed the canary, clean the kitchen, and go to work. On her way back home, she would stop at the super market, cook lunch, sit down to eat with the children, clean the kitchen, throw a load in the washer, dry and fold the clothes, mop the floor, water the plants, help the children with their homework, ring her mother, go over the bills and other mail, prepare the shopping list for next day, cook supper, eat with the children and her husband, clean the kitchen, read the little one a story, scold the older children for making a mess, shower, make love to her husband, spread night cream on her face, and go to bed.    

One day, she didn't wake up anymore.

After the children, grandchildren, friends and other acquaintances left, her husband, who had not had to do anything for fifty-five years, opened the closet where he thought she might have kept his winter sweaters. From top to bottom, the closet was full of pages written in a tiny, orderly and almost incomprehensible handwriting.  He looked at them wondering when she had found the time to write all that. And since it was too bothersome to go over them and his eyes were not what they used to be, he decided that he would use them to line the floor after mopping it. He was sure she would've liked that.

  

Translated by Lina Strenio