Ha arribat uns minuts més aviat de l’hora
que li havien dit i s’ha esperat al carrer fins que ha sentit les campanes de l’església.
Llavors ha trucat a la porta. Abans d’ensenyar-li el que havia de fer, li han donat
una bosseta amb galetes però ell ho guarda per a més tard. És diumenge i potser,
quan arribi al pis que comparteix amb els nois del mateix color que ell, tothom
haurà portat alguna cosa per menjar. Si els altres han tingut també sort de
trobar feina, potser faran un bon sopar avui.
La
gent rica ha anat a dinar. Li han donat els diners, amb una bona propina, li
han dit gràcies però no li han donat la mà. Només la hi van donar la primera
vegada. Ara acabarà d’escombrar i, quan acabi, marxarà. Es para un moment
davant de l’arbre sota del qual hi ha tot de fulles seques. No sap què fer. La
gent rica és diferent. No sap si volen que reculli les fulles o si volen que
les deixi allà on són. Per a res del món no trucarà a la porta per preguntar.
Estan dinant, no els pot molestar. Mira cap al cel. Mira cap a la casa. Al
final pren la decisió: les deixa allà on són. Per un moment li ha semblat que
són maques allà, a terra, lleugeres i càlides, amb formes de plomes perdudes. Marxa
amb el cap cot, poruc d´un càstig que li caurà aviat. Agafa la bicicleta verda
amb la qual ha pujat aquest matí fins a la casa on la gent no passa mai del
llindar de la porta i s’allunya, ràpid i avergonyit, com un ocell que ha trobat
la gàbia oberta.
