No és que a la Dorothy li agradés gaire buscar l’espai hipotètic on s’acaba l’arc de Sant Martí, tal com tothom creia. La seva autèntica passió era una mica menys freqüent i s’estimava més no fer-la pública: caçar tornados. L’excitació d’ensumar-los, sentir-los, perseguir-los a través de boscos, deserts i mars, i finalment atrapar-los amb la seva càmera, era incomparable a qualsevol altra experiència.
Un
dia però, corrent darrere un tornado de color verd-blau, va sentir com de
cop el cotxe s’enlairava, una llum molt forta li feria els ulls i el silenci li
foradava les oïdes. Abans de perdre el coneixement va entendre que el tornado
verd-blau se l’emportava. I allò, en aquell moment, no era gaire excitant.
Allò feia mal.
En
despertar-se es va ajupir per rascar-se la cama que li picava des de feia molt
de temps, segons li semblava, però la seva mà només va trobar una manta de
tacte suau i fred. A sota no hi havia cama. Des d’aquell dia la Dorothy va a
poc a poc, aprenent a portar el seu nou vehicle i, curiosament, en pocs dies ha
trobat una altra passió: cada matí surt al jardí de casa seva i es passa hores
i hores mirant les formigues. No es cansa mai. Sempre descobreix una cosa nova
que fan. A vegades es diverteix fent moure en remolí les fulles d’un dels carrers
més transitats de les seves noves amigues. Les mira mentre elles s'aturen,
espantades però curioses, comencen a observar, ensumar, perseguir i finalment
atrapar el petit tornado. Tot és igual que abans. Passió, excitació, novetat.
Amb un petit canvi de perspectiva. O potser només d’intensitat. Ara, la
Dorothy, parada en la cadira de rodes, sent les emocions de les formigues molt
més fort que les seves.
