diumenge, 7 de juliol del 2013

El cel tapat amb papallones

No són maques, ni grosses, ni gràcils. Són petites, marrons, cansades i massa. Cauen sobre finestres i  cotxes. Espanten els nens, que les volen matar. Molesten les mestresses de casa, els professors de primària, els jubilats, els cuiners, les infermeres, els venedors ambulants i els conductors de taxis. Ningú no les vol. Elles necessiten reposar abans de continuar: van sortir fa dos dies d’Àfrica i en dos dies més arribaran a Escandinàvia, on posaran els ous i, finalment, esgotades i felices, podran morir una estona. Tenen un nom que ningú no recorda, plusia festucae, i no tenen ni punyetera idea de política, crisis econòmiques, racisme o religions vàries. Elles van a la seva. Me les miro mentre espero que passin les hores, caminant amb els meus quatre fills pel mig de la Plaça Major. Ells també són lletjos, petits, marrons i tenen noms estranys. Miren sovint el cel, però no hi poden veure res: està tapat amb papallones. Els meus fills envegen les papallones perquè tenen ales. Ells no en tenen. Hauran de caminar molt i molt per recórrer la mateixa distància que els altres. I, encara que ho facin, mai no seran macos, ni grossos, ni gràcils.