English Translation: Women

     I'm walking fast. It's cold this morning and the puddles on the street return hazy images. The first woman I see when I enter is sitting at a table in the middle of the coffee shop. She is facing a man who can't stop looking at her. From afar she looked younger than she really is. She's wearing low-heel shoes. She has a small, wrinkled face, and her hair is pulled back. She's not pretty, but she lights up like a Christmas tree while chatting away, animatedly gesturing with her hands, her eyebrows, her entire body.

     The second woman, fair-skinned and with long, curly hair, is leaning on a chair and staring out of the window with a vacant look that reveals nothing that she is thinking. She seems exhausted. She turns to glance at the tables and, slowly, almost without changing position, she starts wiping clean the closest table.

     The third woman doesn’t move and it’s difficult to see her eyes. She’s slumped into an arm-chair, next to a man reading a newspaper. She’s also reading, or, at least, she’s holding a thick book with her dry and spotted hands. I’ve been watching her for three minutes but she still hasn’t turned a page. Perhaps she doesn't like the book, or perhaps she’s forgotten her eyeglasses at home.

     I come across the fourth on my way out of the café. Young and with beautitful blonde hair. She walks slowly, and I wonder if it's just because she's pregnant. She has dull skin and fluttering eyes. Although she looks furtively at me as she turns toward the hospital entrance, she doesn't look afraid. But the weight she's carrying seems too heavy for her to bear alone.

     The fifth is sitting at the bus-stop bench. Her hands are folded in her lap. She pretends she's not looking at anything. Her body takes up half the bench and the man next to her seems uncomfortable. I'm too embarrassed to openly look at her. I want to tell her to not worry, that she is still alive inside that strange body, that her parents were wrong when they threw her out when she fell in love, that her neighbors who turn their back to her when she comes down the stairs, because she is too big for the elevator, are bastards, that the SOB who left her when she started gaining weight after their fourth child deserves to go to the slammer. I want to grab her by the arm and unfold my hidden wings and take her with me flying to another world. Where women are always laughing like Christmas trees.

Translated by Lina Strenio

Coses que passen

El dia que la seva dona va marxar de casa, ell ja sabia que aniria amb la germana, la mala bèstia. Quan l’havien acomiadat, el superior li havia tret l’arma i el permís. Per això aquell dia va agafar el que li podia fer més servei, els dos ganivets grans de la cuina. I també un de petit, per si de cas. No havia pensat què faria quan se la trobés, però sabia que la germana no el deixaria acostar-s’hi. No volia provocar cap problema, ell no era home de ficar-se en merders. L’únic que volia era que la seva dona tornés a casa. La necessitava. No podia dormir sense ella. No tenia res per menjar. No li quedava roba neta. No tenia res a fer en tot el sant dia. Avorrir-se. Mirar el futbol. Beure cervesa rere cervesa. No havia estat capaç ni de donar-li un fill, la mala pècora. I ara se n’havia anat. L’havia deixat.

Va veure la cunyada de lluny i va escopir a terra, emprenyat. Elles no l’havien vist encara. Venien de portar els nens a l’escola i caminaven de pressa, amb el cap cot. La mala puta es va posar entre ell i la seva dona i va començar a cridar. No recorda quantes ganivetades li va haver de donar abans que callés. L’altra estava ajupida a terra i es tapava el cap amb les mans mentre bufava com un animal ferit. Va tirar els ganivets i la va agafar pels cabells, estirant-la cap al cotxe mentre li donava cops de puny i de peu. Calla, filla de puta, calla d’una vegada. I no callava, la molt  puta. Li va haver de xafar el cap amb la bóta i torçar-li els braços fins que els va sentir cruixir. Quan va callar, la va tirar dins del cotxe com un sac de patates i va engegar el motor. Et mataré, et mataré si tornes a marxar, desgraciada!

En arribar davant de l’hospital, la va agafar a coll com si fos una nena petita i li va fer un petó a l’ull dret, que tenia la parpella esparracada i semblava un tros de carn viva. Per què m’obligues a fer-te això, nineta?

Altres dones

Les estava mirant per avorriment. A les sales d’espera dels hospitals és el que passa: tothom mira tothom per no haver de recordar per què estan allà. Una és baixa i vella, molt vella. Té els ulls petits i els cabells tenyits d’un to vermellós. No para de xerrar. Sembla espantada. L’altra és molt més jove, amb els cabells llargs i mal pentinats i somriu sovint. Haig d’esperar la meva dona que es fa la revisió de cada any. A ella no li agrada anar-hi tota sola, a cal metge. A mi m’agrada escoltar la gent obligada a seure i esperar: se senten històries molt interessants. La dona més vella es queixa dels veïns, dels fills que se li van morir acabats de néixer,  de l’home que la va deixar fa vint anys ja,  de la noia que li fa de minyona, de la pensió i de la crisi. Vaja, de tot. L’altra fa veure que l’escolta. Les han fet entrar tres cops a la consulta i cada vegada han sortit de manera diferent: la vella, més animada, i la jove, més ensopida. És el que fan els metges: segurament li han trobat una cosa greu i només li han dit a la jove, es pensen que això és més humà. Jo no estic gens segur que la dona jove pugui suportar el pes del coneixement i de la decisió millor que la vella. L’última vegada, la infermera les acompanya i la vella, que ha agafat encara més xerrameca, li explica, en veu prou alta perquè tothom la senti, quina sort que en té d’aquella noia, eh? Que no té cap obligació, no, ni una, eh? Que només és la dona del seu nebot, però què hi vols fer, si ella no té ningú més, eh? I s’eixuga un ull mentre la veu li tremola durant un segon. Però mira que és bona noia, que encara que l’home se li hagi mort, ja fa cinc anys d’això, oi, nena?, encara la ve a veure de tant en tant, eh? i això que té tres fills i molta feina, eh? I la infermera se les mira amb cara de no entendre res i diu passi-ho bé, Maria, fins d’aquí a sis mesos, si Déu vol! I quan la vella s’allunya, a poc a poc, repenjada del braç de la jove, es gira cap a mi i em diu, com qui ha vist tantes coses a la vida que ja no creu en res:

       -- I encara s’ho deu creure, pobra dona! Ai, senyor, que tontes que ens tornem i ens deixem entabanar per qualsevol gata moixa... Si aquella només vol els diners de la iaia, es veu d’una hora lluny!

No sé per què, però sembla que veig la infermera per primer cop: és lletja i arrugada. Sort que la meva dona ja surt. Agafo el bastó, m’aixeco i me’n vaig sense dir res. Ella s’agafa del meu braç i jo em sento feliç d’haver-la pogut acompanyar un altre any a cal metge.