dissabte, 1 de juny del 2013

La Bella Dorment

Vet aquí que, després de despertar-la amb un petó apassionat, el príncep va portar la Bella Dorment a casa seva. Van fer un gran banquet de noces, de postres van menjar anissos i l’endemà, com que era dilluns, ell se’n va anar a la feina i ella es va quedar a casa amb la sogra. Quan el príncep tornava, molt tard al vespre, la Bella Dorment l’esperava amb un plat d’escudella ben calenta i el seu millor somriure.  El mirava embadalida mentre menjava i esperava que la sogra se n’anés a dormir per acostar-s’hi una mica més, ensenyar-li la punta dels enagos i tocar-li la cuixa amb tendresa. Després miraven una estona la tele i, a vegades, amb sort, ell no s’adormia de seguida. Cada dia que passava, l’estona de tele es feia més curta, els enagos es veien menys, el príncep criava més panxa i la Bella Dorment menjava més anissos. Al cap d’uns anys, la sogra va avisar el príncep que la seva dona es tornava molt mandrosa: ja no cuinava, ni netejava, ni planxava, ni es pentinava, ni es dutxava, ni es queixava. Es passava el dia al llit, badallant i menjant anissos. Fins que, al final, va arribar un bon dia que ni els crits de la sogra, ni les preguntes retòriques del marit no van poder fer-hi res: la Bella Dorment s’havia tornat a adormir. I diuen les males boques que ningú, però ningú, no va ser capaç de recordar què era el que l’havia despertat la primera vegada. Qui sap si encara ara està dormint i somiant un altre príncep.

dijous, 30 de maig del 2013

Els dos germans

Estaven tots dos parats al final del passadís. Ell se la va quedar mirant atentament durant una llarga estona. Havien viscut moltes coses junts. Ella se’n va adonar i va agitar les mans tremoloses amb irritació. Els ulls que abans eren dolços com un cel sense núvols, s’havien tornat foscos i freds. Va girar la cadira de rodes amb molt d’esforç i se’n va allunyar. Sense cap paraula.

Ella havia fet noranta anys i a ell li faltava poc. Dels fills i néts, alguns havien mort, d’altres estaven malalts, i altres s’havien oblidat d’ells. Els dos germans feia temps que sabien que, per a ells, el futur ja era passat.

Li va costar molt embolicar-li el cap amb la cinta aïllant. Aquell cos tan esquifit i sense vida, lluitava com una fera per una última alenada d’aire. Va trigar molt a quedar-se quieta. Amb els ulls blaus oberts i un altre cop clars. Sempre havia estat tan guapa. Quan va intentar embolicar-se ell mateix, es va adonar que no li quedava gens de força a les mans. Però ja era hora d’acabar. La finestra oberta li va semblar una boca somrient en la llum gris del matí. Mentre queia, tota la por dels últims vuitanta anys va desaparèixer com per art de màgia. 

dimecres, 29 de maig del 2013

The Ride

   
     I had stopped the car at a red light when I saw them. Three laughing little girls of different heights, perhaps between three and six years old, with braided hair ranging from light to dark brown, and brilliant, white teeth. They were waving and shouting. Without knowing why, I recalled a few summer days when I was little and my uncle would put me and my cousins ​​in the back of his brand-new 600 and take us for a ride that seemed to last forever along the unpaved road that hugged the river. The memory made me laugh and I gestured to the girls to come over. A second later they were sitting in the back seat of my car, suddenly solemn and well-mannered.
     "You taking us home now?," said the tallest. I wasn't sure if it was a question, a wish or an order. I started the car slowly, suddenly nervous and uneasy at having them in the car, afraid they would get lost. But I decided to give them a ride and go only as far as the next traffic light, a short one hundred yards away. These streets were the girls’ playground, I told myself, surely they could not get lost a few yards down the road.

     In the meantime, we had a very polite conversation, though lively and intense. Actually, it became an inquisition. Do you have children? How many? Where are they? What are their names? Can we go with you? It took a few seconds for them to agree to get out of the car when we arrived at the traffic light. But once out, they flashed again their brilliant, white teeth. As I drove away, I saw them in my rear-view mirror, holding hands and skipping around like happy little birds in a puddle of summer rain.

Translated by Lina Strenio

dilluns, 27 de maig del 2013

El viatge

Havia parat el cotxe al semàfor quan les vaig veure. Tres nenes rialleres, potser entre tres i sis anys, d’alçades diferents, d’un color que variava entre el marró clar i el fosc, plenes de trenetes, les dents blanquíssimes. Saludaven i cridaven. Sense saber per què, vaig recordar el parell de dies a l’estiu, quan era petita i el meu oncle ens posava, a mi i als cosins, al maleter del seu 600 nou de trinca i ens portava a fer un volt, que ens semblava llarguíssim, al llarg de la carretera sense asfaltar del costat del riu. Aquest record em va fer riure i vaig fer senyals a les nenes perquè vinguessin. En un segon les vaig tenir assegudes als seients de darrere, de cop serioses i importants.
 -        Ens portes fins a casa?- va dir la més alta.
No vaig estar segura de si era una pregunta, una esperança o una ordre. Vaig engegar el cotxe a poc a poc, de cop emocionada i nerviosa per haver-les fet pujar, amb por que no sabessin tornar, però decidida a donar-los el que volien. Em vaig posar com a meta el pròxim semàfor, que estava uns cent metres més enllà. Eren noies de la selva, no es podien perdre en cent metres d’asfalt, em vaig animar a mi mateixa. Vam tenir una conversa molt educada, animada i intensa. De fet, resumida a un interrogatori al qual jo havia de contestar. Tens fills? Quants? On són? Com es diuen? Podem venir amb tu? Va costar un parell de segons perquè es decidissin a baixar del cotxe quan vam arribar al semàfor. Però un cop fora, ja tornaven a ensenyar aquelles dents blanquíssimes. Mentre m’allunyava, vaig veure pel retrovisor com es donaven les mans i saltaven com uns ocellets feliços en un bassal de pluja d'estiu.