dijous, 25 d’abril del 2013

Sèrie turca: Somni



Se la mira dissimuladament mentre es beu el cafè, fred com sempre, a poc a poc. Cada matí el mateix ritual: el nen cap a l’escola, fer el llit, te amb menta per a ella, cafè fort per a ell, la taula petita al costat de la finestra, tal com ella ho va voler, dues llesques de pa amb mantega. Avui té els ulls voltats d’ombres blaves. Les comissures dels llavis li baixen lleugerament, però això és normal en ella: fins i tot quan riu amb ganes, sembla que fa un riure trist, per culpa d’aquesta expressió que té la seva boca. Els cabells li tapen la cara. No s’ha pentinat encara. Ho farà més tard, quan vagi a treballar. No diu res. Potser està cansada. Potser no ha dormit bé. Ell ha anat al llit tard i ella semblava adormida.

La dona és jove i té els cabells llargs i negres. Mira per la finestra mentre es pren el te. Una altra vegada està fred. No li vol dir res, no vol fer-li més retrets. Tot el que li diu s’ho agafa malament. No té ganes de discutir-se avui. Està cansada. Ha dormit poc i malament. Com quasi sempre. Mira  fora i veu el Bòsfor a l’horitzó: gris i callat. Un minaret solitari el talla pel mig. Fa tant de temps que no van a passejar pel costat del mar. Ella ha provat d’explicar-li que necessita la tendresa com qui necessita oxigen. No sap ser forta sense tendresa. Sense donar i rebre. Sentiments. Sensacions. Mirades. Abraçades. Paraules. Ella necessita tot això. No en té prou amb un parell de dies al mes. No en té prou amb obligar-lo a fugir amb ella, amb obligar-lo a expressar el seu amor. No l’entén. Té dies que es pregunta qui és l’home amb qui viu. Ell l’estima. Ja ho sap això. La seva vida és plena: l’hotel funciona bé, el nen és sa i llest, els pares encara estan bé de salut, el pis que acaben de comprar-se és molt bonic. Tothom l’enveja.  Se’l mira per sota el serrell.  En què deu pensar? Com podria arribar a dins seu? Saber el que pensa de veritat? El que vol de veritat?... Ho sap ell? Sap per què fa tantes nits que dormen al mateix llit, cadascú al seu costat, cadascú amb els seus somnis sense compartir? Què deu pensar?... El te està fred i ella sent les mans glaçades sobre la tassa de porcellana blanca.

-        He tingut un malson aquesta nit,- comença a explicar en veu baixa, insegura, sense saber si ella ho vol sentir-. No recordo els detalls. No sé si érem nosaltres o una altra parella. Ella duia els cabells curts. Era el meu aniversari. Ens havíem discutit. No sé per què. Estava cansat. La nit abans havia acabat tard. Encara estudiàvem. Vaig marxar donant un cop de porta. No podia suportar veure els teus ulls plens de llàgrimes. Aquell dia no. Era el meu aniversari. Volia ser feliç. No volia pensar en els diners que s’acabaven, ni en  la beca que no arribava, ni en la teva mare que no t’agafava el telèfon...Aquell dia no volia pensar en res. Només volia veure la teva cara feliç. Però vaig marxar. Vaig agafar la bicicleta verda, la que havia tingut durant tants anys. Volia anar-me’n. Lluny de tu. Desesperat de no poder fer-te feliç... I, sense saber com, aquell taxi se’m va tirar a sobre.  Recordo la cara d’aquell home, sortint del cotxe. Mirava d’un cantó a l’altre com un boig. Tenia la mà al cap, com si li fes mal. Cabells blancs. Un bigoti gris li tapava la boca grossa. Semblava perdut. Sé que el volia ajudar però no em podia moure. Semblava que estava clavat a terra. Volia cridar-li, estava enfadat, però no podia obrir la boca. Tot es movia cada vegada més ràpid al meu voltant. M’he despertat amb la boca seca i els punys tancats. Cobert de suor i tremolant. Tot semblava tan real. Tu encara dormies. No semblaves tu. M’he aixecat espantat de no encomanar-te la por.

dimecres, 24 d’abril del 2013

Sèrie turca: Llibertat



El xofer mastega una paraulota mentre esquiva la vella vestida de negre que sembla que està a punt de caure. Té pressa i sap que a casa l’espera una bona bronca. Pitja l’accelerador al mateix temps que busca el telèfon mòbil a la butxaca dels pantalons. Aquests trastos moderns, mai no els trobes quan els necessites!

Para al semàfor vermell i per fi troba el mòbil sota el seient del costat. Intenta marcar el número de casa seva però li costa veure la petita pantalla. Les ulleres li fan més nosa que servei i mai les porta. El cotxe de darrere pita. Mira pel retrovisor i veu una noia amb cabells rossos i ulleres de sol. Se la veu nerviosa. Una mica de tranquil·litat, caram, que no s’acaba el món. Engega el cotxe. Hi ha molt de trànsit a aquesta hora i ha d’anar a poc a poc. Sent la veu profunda del muetzí i sap que ja són les set. Què li dirà la Nàdia? Què li dirà. Es rasca els cabells blancs encara espessos. Ja sap ben bé què li dirà. On eres, pare? Fa una hora que hauria d’estar a classe! No puc més, pare! No puc més, em sents? Em passo vint hores cada dia amb ell. No puc més. Des que vaig néixer em vas manar cuidar-me d’ell. Però jo no ho volia, pare! No vull cuidar-me d’ell! L’odio! L’odio per ser un vegetal, l’odio per no parlar, l’odio per aquesta mirada de gos, l’odio per ser fill teu!
Deixa’m marxar, pare. Deixa’m marxar d’aquesta casa. No et demanaré res, mai. Només deixa’m marxar. Tinc trenta nou anys i vull ser lliure. Vull enamorar-me i tenir fills i cuinar per al meu home i vull acabar els estudis i ser advocada i vull estar amb gent normal i fer coses normals i parlar amb paraules normals.
Deixa’m marxar, pare, t’ho demano per la mare!

Ja sap què li dirà, la Nàdia. I sap com se li trencarà el cor de veure-la en aquella cambra fosca, petita i prima, com la seva mare, amb els ulls intensament negres, immensament tristos, esgarrapant-se la pell blanca del coll, el seu coll suau, de nena. Es torna a rascar els cabells. Mira enrere i veu que la noia de cabells rossos encara el segueix. Sembla més tranquil·la. Aguanta el telèfon a l’orella. Se la veu contenta. Encara tindrà un accident, si no vigila. Aquest jovent, sempre amb presses. Sempre fent deu coses alhora.

Paaaaaaaaaaaaaaaaaam.......

El noi de la bicicleta verda està estirat a terra. La gent es comença a parar. Hi ha algú que s’hi acosta. Surt del cotxe mig estabornit, amb una mà al cap. Li fa mal. Es deu haver donat un cop. Veu el noi. Té els ulls blaus, molt oberts. No es mou. De sota el cap li regalima una cosa de color clar. A poc a poc s’estén. El noi està mirant el cel. No es mou. La gent s’acosta. El miren i li diuen coses. No entén res. Sembla que parlen un idioma estrany. No entén res. El noi segueix allà. Mirant el cel. Els ulls blaus. No es mou. La bicicleta està sencera. Al costat de la vorera. Verda. 

diumenge, 21 d’abril del 2013

"Seasons in the sun"


Feia un any i set mesos que sortien. Ja no eren uns nens. A aquesta edat tots dos sabien què volien i estaven preparats per buscar-ho.

Aquest matí d’agost, amb les persianes abaixades, el sol entra de puntetes a l’habitació, sense molestar gaire. Ella està completament estirada al mig del llit. Els ulls tancats. Un lleu somriure endormiscat li il·lumina mitja cara. Té els braços oberts i caiguts al costat del cos com si descansés  després d’una llarga lluita. Les mans obertes. El cos es veu blanc sobre el braç fosc de l’home.
Ell jeu nu de cara a ella. Els cabells li cauen en desordre sobre el front suat. Té els ulls oberts i la mira. No li mira el cos sinó la cara. El silenci fa olor de desig satisfet. Fa un any i set mesos que surten però encara tenen ganes l’un de l’altra. Sense saber per què ni com, comença a xiular una melodia... Hmhmhmm hmm hmhmhmm  hmm...
Ella obre incrèdula els ulls, a poc a poc... Hmmmm hmm hmm hmm... Sent els batecs del cor a les temples... Hmhmm hmm hmm... Cada vegada més forts... Hmm hmm hmm... Un calfred li recorre tot el cos i la pell blanca s’estremeix com tocada per una mà invisible... Hmmm hmm... El mira i els seus ulls es troben, s’enganxen, s’abracen, se separen, es tornen a trobar, es mosseguen, es besen, s’acaricien, es fonen els uns en els altres...

La cançó que ell xiulava no l’havien sentit mai junts. Feia trenta anys que tots dos havien xiulat aquella cançó, durant hores i hores, trepitjant carrers diferents, mirant núvols diferents, vivint en mons diferents.

L'accident


Per a la Maria Mercè Roca

1.    Potser feia un mes que havia arribat a aquella casa plena de copes, tasses, plats, quadres, mobles i figuretes. El que més em va estranyar va ser que no hi havia pols enlloc. Tot lluïa com acabat de comprar. I això que hi entrava poquíssima llum. Les persianes estaven sempre mig abaixades. Jo encara no m’havia acostumat al silenci d’aquell lloc. A la meva sogra no li agradava la música i a casa no hi havia cap aparell de ràdio ni res semblant. Jo venia d’una família on sempre teníem la ràdio posada: fa companyia, em deia la mare. Encara que facis altres coses, sentir la música de fons és com sentir que algú respira al teu costat. No et sents sol. Els primers dies vaig intentar adaptar-me a la nova vida, a la nova família. Vaig provar de somriure molt i parlar força. Vaig mirar, escoltar, observar i  vaig intentar no pensar massa. Vaig treure la pols cada dia. De cadascuna de les petites figuretes de totes de les lleixes que emplenaven la casa fins a no deixar espai per a res més. Un dia em va caure una figureta de coure a terra. Va deixar un senyal de dos centímetres en el parquet acabat de polir. Jo estava sola al menjador. Em vaig espantar. El senyal a terra es veia moltíssim. Vaig estirar la catifa de sota la taula. Pesava molt. Uns quants centímetres només. Era impossible que algú es fixés que l’havia desplaçat. Així tapava el senyal. Tot el dia em vaig sentir malament. Culpable. Ningú no em va dir res. Ningú no s’hi havia fixat, em vaig dir cap al vespre, i vaig començar a respirar una mica més tranquil·la.
A la nit, quan el meu home va arribar de treballar, la sogra el va portar al menjador i en veu baixa però suficientment alta perquè jo la sentís, va dir:
-        Mira quina una n’ha fet avui.


2.    - No sé si t’ho creuràs, Carmeta, però aquesta noia no para d’emprenyar. N’estic ben farta. Des que en Joan la va portar a casa que no parla, plena de fums com ella sola. No diu ni mitja paraula, mai diu res. Es fa la gata maula, però a mi no m’enganya. Al nen el pot enganyar, ja ho crec que sí, però a mi no. Jo no vull pas dir res de malament, ni d’ella, ni de ningú, ja ho saps que no m’agrada. Però ja veuràs com d’aquí a quatre dies, quan ja tingui tot el que vol, deixarà en Joan amb un pam de nas i se n’anirà amb algun altre que li pugui donar el que vol. Jo què sé què vol, noia! Aquestes que vénen d’aquests països raros tenen altres coses al cap. Segurament allà tots deuen ser uns morts de gana. Saps què ens va dir un dia? Que la seva mare robava llet d’allà on treballava per donar-los una tassa de llet a les nenes, quan eren petites... T’ho imagines? Robar, nena, ROBAR. Són gent rara, rara. No sé pas com el nen es va deixar entabanar d’aquesta manera...


3.    Mai t’enviaré aquesta carta, dona meva estimada. Tu ho saps prou. Saps tot el que sento. Abans de conèixer-te mai havia sentit que la meva vida tingués un objectiu. No sabia per què vivia. Perdona’m per no trobar paraules. Perdona’m per no discutir-me amb la mare. Ella és gran i molt sola i només em té a mi. Sempre ha pensat en mi. No puc enfadar-me amb ella, encara que sé que a vegades s’equivoca. Però tu ja saps que jo no me la crec. Tu ja saps com t’estimo. Perdona’m per estar tan poc temps amb tu. Algun dia tindrem prou diners i podrem comprar un pis per a nosaltres sols. Algun dia tindré temps per descansar i llavors les paraules deixaran de voltar com boges pel meu cap, sortiran i tu les sentiràs. Algun dia serem feliços. T’ho prometo.


4.    Sí, l’he vist aquest matí sortint del seu pis. Devien ser cap a les 8, com cada dia. Sempre ens trobem a l’ascensor. Anava ben vestit, amb camisa i corbata. Com sempre. Només ens saludem i prou. Ell no parla gaire. El que m’ha cridat l’atenció han estat les ungles. Es fregava les mans als pantalons i sense voler  les hi he mirat. I és quan m’he preguntat per què caram tenia les ungles tan negres, un home tan ben vestit. No, mai no havíem sentit cap discussió, ni cap soroll estrany del seu pis. Eren gent tranquil·la i ben educada. La noia va venir fa uns mesos i no la tinc vista. No devia sortir gaire. Ell anava trist avui, me’n recordo que les ungles m’han fet despertar la curiositat i li he mirat la cara. Estava pàl·lid. Molt, molt pàl·lid. No parava de fregar-se les mans als pantalons. Quina gent, senyor comissari... quina gent! Com pot algú matar la mare i la dona? Com es pot matar algú?