Sèrie turca: Arribada

La dona es para davant de la porta i sembla preocupada. Duu una maleta petita i un telèfon mòbil a la mà. Se’l mira fixament. Potser s’ha equivocat de número. Potser l’avió ha arribat massa aviat. Gira el cap d’un costat a l’altre. Una parella ajuda a caminar una vella molt geperuda, vestida de negre de cap a peus. Tots tres van molt a poc a poc. Els xofers de taxis parlen entre ells sense fer-li gens de cas. Hauria de tornar a trucar. Sap que ahir es van discutir molt i que ella va dir que no vindria a Istanbul. Però al final havien fet les paus. O això es pensava.

Han passat ja deu minuts des que ha sortit. No sap si deixar la maleta a terra o no. No pesa gens. Només s’hi volia quedar tres dies. Torna a mirar el mòbil. Potser li ha passat alguna cosa. Potser el taxi o el bus han tingut un accident. Se l’imagina ferit, intentant trobar el telèfon. Enmig de gent que no l’entén. Sent els ulls humits. No, ara no pot posar-se a plorar. Ara no toca.

Quinze minuts. Potser hauria de tornar a trucar ella. I si li contesta algú altre? Potser ell l’ha fet venir només per venjar-se’n. Per riure’s d’ella. Per abandonar-la davant de tothom. Potser ell és mala persona. Acluca els ulls i pensa que hauria d’entrar a l’aeroport per descansar una mica.

Vint-i-cinc minuts. Canvia la maleta a l’altra mà. Estreny fort el mòbil. Un grup de japonesos passen com un estol de pardals feliços. Les ungles li fan mal. El cap li dóna voltes. S’ha equivocat. Ell no és l’home que es pensava.

I de cop, com una pluja d’estiu, la calor li estova les cames, els ulls se li entelen, les mans s’obren i ella deixa caure la maleta a terra. Ell baixa del taxi amb la corbata torta i un ram immens de tulipes grogues.  

Casualitats

Deixa que el telèfon truqui. Ara no està d’humor per contestar. Per fi pengen.

Tornen a trucar. Aquesta vegada l’agafa. Amb mala llet. A l’altre costat una veu de dona. Nerviosa. Insegura. Necessita un pis. Si, és veritat, encara ha de llogar el pis. Fa mesos que està buit i ella sap que mai tornarà a viure-hi. La dona li explica coses. No li interessen. Si vol veure’l, ja li ensenyarà. No li agrada llogar-lo, el pis on va viure durant setze anys. No li agrada gens. Què vol ara aquesta? Diu que ha vist el pis per internet i que li agrada molt. Que el vol veure ja. Quasi segur que se’l quedarà. Té molta pressa. Per què caram té tanta pressa?

-        No vull enganyar-te, li diu. Tinc una minusvalía. De fet només tinc mig fetge. Em van operar fa poc. I tinc un fill de sis mesos. El primer. M’agrada aquesta ciutat i vull venir a viure-hi el més aviat possible.

De primer no ho entén. És una broma això? Què diu ara aquesta dona?

I de cop, el cor li comença a bategar fort, cada vegada més fort. Un cor que es va inflant  fins que li emplena tot el cos, fins que ja no pot respirar. Tota ella és un cor gegant bategant furiós. Aquest matí –quan el metge li ha dit que el tumor se li havia reproduït- havia sentit el mateix. Un cor boig creixent dins seu sense parar.

Penja el telèfon a poc a poc. Té les mans glaçades i no pot parar de tremolar. La boca torta vol cridar però li venen ganes de riure. I riu. Riu amb llàgrimes fins que el seu cos rellisca a terra, buit i tranquil, com un vestit sense cos.