CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dilluns, 14 d’agost de 2017

La llengua

En aquell món les persones grises només feien coses grises. Mai no provaven de fer res diferent. Mai no canviaven de color. De fet, totes les persones que coneixia eren grises. No tinc ni idea si n’hi havia algú que no ho fos.
Tot va començar un matí d’hivern, d’aquells foscos com el plom, mentre em rentava les dents davant del mirall menys opac de la casa i vaig recordar el consell del dentista de netejar també la llengua. Vaig fregar-la amb el dors del raspall, tal com posava a les instruccions de la caixa en la qual l’havia comprat i que guardava amb rutinària reverència, em vaig esbandir la boca amb aigua tèbia i la vaig treure, estirant-la al màxim per comprovar-ne els resultats. Era la primera vegada que em mirava la llengua, la meva. N’havia vist moltes abans, de diferents tonalitats, olors i tactes. Llengües de nens, de gats, de sabates, d’amants, de vedells, de dibuixos i de boira. Mai no n’havia sentit cap curiositat de veure la meva. I ara la tenia davant del ulls, primer aplanada, amb un solc al mig, però de seguida inflada com una cobra, incapaç de mantenir cap posició per més d’una mil·lèsima de segon, nerviosa i incontrolable. La vaig moure cap a un costat, i després cap a un altre, fent força contra la seva resistència, i em va commocionar la vista d’aquelles venes blavoses que lluitaven com serps empresonades sota una capa translúcida de pell. En fer-la anar cap amunt, ja no tenia res a veure amb l’aparença inicial: s’havia metamorfosat en un ésser gairebé autònom, connectat a mi per una de les extremitats, i que vibrava en ritmes impredictibles i amenaçadors. Em vaig espantar i vaig tancar la boca. Però, ara que l’havia vist, ja no podia oblidar-me’n. La sentia pesada i estranya i no podia obviar la sensació que no formava part de mi. Que senzillament algú, en algun moment, l’havia enganxat al meu cos de per vida. Sense importar-li si n’estava al cas.
A partir d’aquell moment ja no vaig ser capaç de parar. No podia deixar passar més de dos minuts sense que un desig irrefrenable de veure-la s’apoderés de la resta de l’entitat que visualitzava com el meu jo. Buscava un mirall o qualsevol superfície metàl·lica i l’estudiava amb deteniment i una barreja de fàstic, por i curiositat que anava emplenant, a poc a poc, el buit existencial amb el qual pensava que havia nascut i m’hagués de morir. Cada cop hi veia més detalls, més motius de creure-la viva i autònoma. Aparentment obeïa les meves ordres instintives i, fins i tot, la majoria de les conscients. Però m’inquietava la seva capacitat de canviar de forma, de posició, de volum i, últimament, també de color. L’inicial gris fosc amb puntets de gris clar a la part de darrere i traces blavoses als costats, començava a tenir reflexos de colors que només havia albirat en els somnis.
No entenc com podia somiar en colors, ho havia parlat amb gent de la feina i, més tard, amb la meva dona i els nois del cafè de la cantonada. Cap d’ells em va prendre seriosament. Tothom es pensava que jo era molt de la broma i que tot el tema aquest dels colors, o sigui de colors que no siguin diferents matisos de gris, era per entretenir-me en les llargues estones que tots havíem de passar en solitari per refer-nos de les vuit hores diàries d’activitat cerebral destinada al manteniment de la comunitat. N’hi va haver que em van girar l’esquena, de cop amb presses i callats, i d’altres que ja ni em saludaven. La meva dona, en un moment dels pocs que se’ns recomanava compartir, em va xiuxiuejar que allò només em portaria problemes, sense especificar què volia dir amb allò però aixecant les celles cap a un cel no tan gris i a punt d’esquerdar-se en visions nocturnes platxerioses, per més que prohibides des de feia anys. Ho vaig copsar perfectament. Parlar de la possibilitat que existissin altres colors feia que tothom em veiés com un perill. Uns se’n reien d’esquitllentes i d’altres se n’amagaven, però el cert era que tots em van agafar por.
Si algú més somiava colors, no ho vaig saber mai. Estava condemnat, no només a viure en una realitat que negava les alternatives sinó que, a més a més, havia extirpat de nosaltres el desig de buscar-les. Senzillament ningú no em creia, no perquè no fos possible, sinó perquè no sabien que existia el concepte de possibilitat.
          Encara que vaig aprendre a callar, continuava somiar un món en colors. I, sense saber com, també aprenia el nom dels colors. En les estones que dormia amb la meva dona, ella em despertava, esverada, demanant-me què volien dir aquells mots estranys que no parava de repetir: vermell, blau, groc o feliç. No era fàcil traduir-los. Mentre dormia tot se m’apareixia clar i nítid. En estat de vetlla però, s’esfumava i només quedaven sensacions massa intenses per amassar-les en paraules. Així i tot, ho vaig provar. Dibuixar formes que representessin el que somiava, en falta de definicions. Per explicar el vermell dibuixava cercles concèntrics i pel blau, línies rectes paral·leles.
L’únic que vaig aconseguir va ser que em tanquessin en una habitació on no es feia mai de nit. Sempre la mateixa llum grisa fosforescent i unes veus prou llunyanes per no entendre el que deien però no tant com per no sentir-les. Em donaven menjar i pastilles de dormir. Ja no somiava. Tampoc tenia miralls per veure’m la llengua. La sentia trista i sense ganes de moure’s i m’encomanava un color groc malaltís que no podia evitar de veure quan tancava les parpelles. Ella tenia la culpa de tot plegat, era clar. Vaig començar a dir-li coses lletges, a insultar-la. Recordar la meva vida tan tranquil·la i gris d’abans de veure-la. Les rutines. Els carrers que travessava per anar a treballar. El bany amb parets metal·litzades que la meva dona em deixava fer servir quan dormíem junts. Els números de cada dia, els que ens donaven la seguretat que tot continuava i que la vida era aquella cosa tan fantàsticament avorrida que passava entre un silenci i l’altre, entre la primera passa en llevar-nos i l’última en anar-nos a dormir. La pau.
          Suposo que em feien proves perquè cada matí m’aixecava amb mal de cap i taques fosques als braços i al pit. La llengua se’m va rebel·lar, va deixar d’insultar-se a ella mateixa i es va tancar en un mutisme exagerat.
Tot de cop, sense avís, em van tornar els somnis. Em devien haver tret les pastilles perquè tot era com abans: el meu univers ple de colors i coses inversemblants on em podia capbussar cada vegada que tancava els ulls. El groc pàl·lid va desaparèixer i vaig sentir que la llengua es movia una mica, com si es despertés. I llavors va passar una cosa encara més extraordinària que els colors. De la boca van començar a sortir-me cintes, verdes, explosives, blaves, sonores, taronges, liles, xerraires i cremant, que es movien soles, s’enfilaven per les parets i foradaven tots els grisos en cerca d’aire. Doncs sí, semblava ben bé que necessitessin respirar, amb urgència i voracitat. L’habitació es va emplenar de gent grisa, amb els ulls esbatanats i les boques obertes. Em va sobtar que les seves llengües no fossin vermelles, la veritat. Vaig obrir els llavis una mica més i vaig deixar que sortissin més cintes, de colors que mai havia somiat. Era divertit. No ho va ser quan em van agafar, em van lligar les mans a darrere i em van tapar la boca. Les cintes però, vaporoses i decidides, continuaven trencant esparadraps grisos. Res no les podia parar. Havien aconseguit esmunyir-se a l’exterior i ara s’acostaven a la gent del carrer, que mirava sense entendre res, se’ls enfilaven a les cames, escalaven esquenes i caps, buscaven obertures, s’esvaïen a dins seu i, al cap d’un instant, sortien a borbollons, núvols de colors purs que ho ofegaven tot:  cabells, ulls, llavis, ungles, roba, fins i tot la llum grisa que els envoltava. Les persones havien canviat en un moment: ja no eren grises. Eren de veritat.
No sembla raonable el que diré però, per un segon, vaig sentir la meva llengua com reia. Sí, sí, tal com havia vist que ho feien els dibuixos animats en les pel·lícules antigues, obrint molt la boca, eixamplant els llavis i sacsejant les galtes. Es petava de riure i sé del cert que, mentre ho feia, es tornava molt vermella, d’un to encès i únic, que mai més ningú seria capaç d’oblidar.

Així va ser com els colors engendrats per una sola llengua van espolsar la pols de sobre el món.  

dilluns, 7 d’agost de 2017

L'home que estimava els seus problemes

L’Alexei Alexeievich tenia molts problemes.
Però molts. I no es limitava a ser-ne propietari per força o per contagi, com la majoria de nosaltres, sinó que, igual com s’estima el pare, la mare, els germans, els fills o els cadells de la gata que no es té el cor de matar i ningú vol adoptar, ell s’estimava els seus problemes. Els portava a sobre a tot arreu, els amanyagava, els cuidava, els alimentava, es delectava mirant-los com jugaven amb ell, no els deixava mai sols, ni es plantejava desfer-se’n. Senzillament no podia concebre la seva vida sense problemes. Una vida llarga i aguda. Molt aguda.
De petit, la cara se li va emplenar de furóncols d’un dia per l’altre. Mai se li van curar del tot i, un cop adult, es van transformar en cràters inesborrables. Tot plegat es devia al persistent rebuig dels consells, ben intencionats i reiteratius (com tots els consells), que familiars, veïns i mèdics s’entossudien a bolcar sobre d’ell, sense tenir en compte cap aspecte de la seva raonada individualitat. Com ara el fet que no li agradava que l’aconsellessin. Però què s’havien cregut, tots aquests, que no es podia cuidar d’ell mateix? Que algú sabia millor que ell què li convenia i què no?
Més gran, passada amb penes i sense glòria l’adolescència, les divertides entrades dels cabells, antany rebels, van donar pas a una calvície galopant, tan veloç que, als vint anys, el seu cap lluïa com un ou de gallina que picoteja a terra i surt ja amb el número de sèrie imprès. Això, juntament amb la panxa cada dia més prominent (perquè, què s’havien cregut aquests, amb tantes dèries de menjar saludable? Amb tantes collonades de vida sana i de fer esport i de vigilar amb el pes... Eh, què s’havien cregut, que el farien canviar, que deixaria de ser l’Alexei per ser un titella en mans d’uns manipuladors desvergonyits?), l’alè fètid (què s’havien cregut els dentistes, que es deixaria estafar només per emplenar les seves butxaques foradades?) i la poca traça per lligar dues frases (per aquí sí que no hi passaria, mai de la vida, però mai, no permetria que l’entabanessin aquells publicistes astuts i morts de gana, cadascú tant més pèrfid per convèncer de la seva veritat com més fills tenia a casa, mai de la vida, no senyor! De veritats només n’hi havia una i aquesta era la seva, a ell no li’n vendran cap altra.), l’Alexei Alexeievich ho va tenir complicat per trobar esposa i, amb ella, descendència. Cap als quaranta-i-cinc, just abans que el pre-jubilessin perquè l’empresa tenia pèrdues i sospitaven que aquestes es veurien seriosament afectades per la seva sortida de la plantilla, la bona sort se li va manifestar en forma de noia rossa, seductorament rodoneta, rinxolada i embarassada de trigèmins, que es va enamorar d’ell de manera instantània. No va servir de res que el pare d’Alexei Alexeievich tingués un infart mortal tot seguit al casament, ni que la mare el desheretés al mig de la plaça del poble, proliferant insults que mai havia imaginat, dirigits essencialment a la seva estimada i els seus plançons. Ell però ni cas: va continuar entregant-li els diners de l’atur amb religiositat, cada ú de mes, va continuar dormint al terra de la cuina que havia de netejar després de cuinar l’últim àpat del dia i va continuar adorant-la com només als millors problemes de la nostra vida se’ls pot adorar.
No es pot dir gaire més del seu pas per aquest planeta. Ah, de tant en tant es moria de dolor per un ull de poll que no el deixava caminar, però, lluny de canviar de sabates o de prendre alguna mesura més radical, com ara eliminar-lo, es resignava a tancar els ulls, assegut al terra de la cuina, tot sol en la penombra de la seva pau. Altres vegades podia relliscar per una empenta que algun dimoni infantil li feia d’amagatotis i trencar-se un parell d’ossos, però sempre rebutjant de totes totes anar a l’hospital, què s’havien cregut aquells metges, que tots som uns gamarussos que se sotmeten de bona gana als seus experiments i qui sap quins altres actes diabòlics? De cap de les maneres.
El mediocre pas final va ser ennuegar-se amb un os de pollastre que un dels fillastres li havia tirat, després de sopar, commocionat pel seu aspecte lívid, pitjor que l’habitual. Els tres van aplaudir i cridar com bojos mentre ell canviava de color com un camaleó, sense provar d’aixecar-se, tossir o demanar ajuda.
La vídua, encara rinxolada i encara rodoneta, es va emocionar de debò en destapar la petita placa del cementiri, on ella mateixa -en un accés de romanticisme tardà i gens barat- havia demanat que gravessin un epitafi digne de la gran persona que el difunt podia haver estat (les llàgrimes li remullaven el generós escot mentre pensava en el poca-pena del seu marit, gens mereixedor de la seva misericòrdia i del titànic esforç per treure’l de l’anonimat etern amb unes paraules tan ben trobades).

Alexei Alexeievich Alexandr, l’home que estimava els seus problemes



dimarts, 18 de juliol de 2017

Annes

   

Asseguda a l’únic banc que hi ha davant de l’estació de trens, l’Anna sosté a la falda un d’aquells llibres que semblen pesar molt, tancat. La morera del costat fa ombra just sobre la meitat del banc que ha quedat lliure. Té les cames creuades, la cara relaxada i els ulls mig clucs. Li encanta sentir el sol dolç d’octubre, després de tants dies de pluja. Les mans descansen sobre el llibre com dues plomes retrobades. No pensa en res concret i el temps, l’enemic, vigila des d’algun lloc allunyat, invisible i inaudible. Avui no li té gens de por.
Sent el xerric del primer tren que passa i obre els ulls amb curiositat. No és pas el seu. A la porta del vagó, una senyora gran, carregada de bosses de compra, i un noi molt jove, amb la cartera penjada de costat. El noi salta els dos escalons, però en una fracció de moviment es desdiu, es gira i ajuda la dona a baixar. Ella li ho agraeix amb petits crits d’ocell feliç. Aviat l’estació torna a quedar en silenci i l’Anna acaricia la coberta del llibre. És un bon moment per llegir-lo: no li donarà ensurts ni gaires preguntes, perquè ja ho va fer abans, un parell de vegades, la primera quan tenia setze anys. Ara el coneix i sap per on agafar-lo, tranquil·lament i sense emocions, fixant-se més en la roba que porta que no pas en la història que hi ha a sota. Demà parlarà a classe sobre els personatges principals i els adolescents, rebels i indiferents, la tornaran a incomodar, però potser tindrà sort i aquella nena morena, la que s’asseu a davant de tot, tindrà un dia bo i l’escoltarà i, potser, fins i tot li farà preguntes i, entre les dues, qui sap si engrescaran un parell més a interessar-se pel vell escriptor rus. Aquell home tan ple de manies i prejudicis, que en alguns moments de la seva vida aconseguia obrir els ulls i radiografiar els altres humans, i amb això sadollava les pròpies necessitats de tristor i derrotisme. Ves per on, ja ha sortit la mestra... L’Anna es mira el llibre amb tendresa i es recorda als setze anys, romàntica i col·leccionant somnis monocolor, impotent, amb roba massa gastada i grans a la cara. L’havia llegit en un parell de dies, mastegant-lo amb ràbia, com tot, sense donar-se temps a pair-lo. Anys després ja no en recordaria gairebé res, excepte l’escena de la boira, el tren, el suïcidi.
Missatge al mòbil: Potser que vinguis més tard, mare, haig de sortir una estona. Petó.
Se’l llegeix un altre cop, intentant entendre el que no està escrit. Bé. Avui no tenia res més a fer, l’únic projecte era visitar la filla gran, ajudar-la a netejar el pis i l’ànima, si és que ella en tenia ganes. Té un tren cada hora i mitja, més o menys, pot aprofitar aquest lapsus de temps i quedar-se aquí, llegint i deixant que el sol li faci pessigolles. Pot agafar-s’ho com un regal inesperat. El seu home i l’altre fill estan a casa, cadascú amb les seves coses, i no l’esperen fins al vespre. No cal sentir-se culpable, tampoc menysprear aquesta oportuna desviació de la ruta planificada. Fa temps que necessita un parell d’hores a soles, sense presses ni preocupacions, fora del mapa familiar.
Es torna a mirar el llibre i sent que se li fa molt pesat preparar la classe de demà. Ja improvisarà alguna cosa, depèn de com s’ho agafin els nois, els explicarà una cosa o una altra. Feia poc havien fet una altra adaptació d’Anna Karènina, potser algun dels xavals ho hagin vist també. El cine els interessa una mica més que la literatura, a veure si pot trobar-ne un fragment i projectar-lo demà. Somriu satisfeta de la idea que ha tingut i torna a recolzar l’esquena amb mandra i delit. A veure si aconsegueix el final de la pel·lícula, segur que els impactarà. Una mort violenta en un escenari tètric. Els farà recordar les sagues de vampirs i potser pensaran en la vida i la mort, en el sentit de tot plegat. Potser. A ella no li va acabar d’agradar, sap que és molt difícil adaptar una obra de més de cent anys a la sensibilitat actual, amb altres tècniques i en un altre ritme, però pel seu gust li faltava perspectiva, neguit, alguna cosa important. No queda gens clar per què la protagonista es mata. Si no hagués llegit el llibre abans, no ho hauria entès de cap manera. Obre el llibre per la última pàgina, amb curiositat revifada, i pensa que no estaria malament tornar a llegir el final. No n’està segura i s’adona que tampoc s’ha preguntat mai si la mort de l’Anna és necessària o si la causa n’és tan evident com ho sembla a primera vista. Es mata perquè en Vronsky l’abandona o perquè el marit no l’entén? La gent pot pensar en la necessitat de ser feliç, una dona jove, casada per compromís, infeliç o feliç per ignorància, incapaç de distingir entre desig de canvi i amor, entre una persona i totes les altres, o en la necessitat d’evadir per no saber-ne res, per no entendre res més, adormir-se i ja està. Per sempre més. Però qui sap què hi havia al cap de Tolstoi... Una persona golafre de vida, que no para de pecar i de penedir-se’n i de tornar-hi, fins a la bogeria. Boig per massa vida o per massa culpa. Buscant incessablement el sentit de tot plegat, renegant de les pròpies criatures, obra, creences, família, i perdent-se pels camins de la  mesquinesa i la vulgaritat. Per què mata l’Anna? Perquè la moral cristiana exigeix el sacrifici de l’adúltera? Per castigar el pecador Vronsky? Perquè senzillament no sap què fer d’una dona que es rebel·la, d’una dona que no acaba d’entendre? El dia abans de casar-s’hi, el gran escriptor li va ensenyar a la futura esposa, setze anys més jove, els diaris on havia descrit en detall totes les relacions sexuals que havia mantingut amb els seus criats, cosa que sembla que la noia va acceptar i va prosseguir amb una vida buida d’amor, amb un home que es turmentava a si mateix i a la seva família, experimentant amb la seva ànima, assedegada de veritat. Les galtes se li escalfen com més hi pensa.
Missatge: Millor ho deixem per la tarda, mare. Estic una mica enfeinada.
L’Anna es mou una mica cap a la seva dreta. L’ombra li estava tapant les cames i mitja cara. Pensar en Tolstoi l’ha fet perdre aquell meravellós estat de calma d’abans i sent una lleugera irritació contra el llibre i contra ella mateixa per haver deixat que això passi. Una mosca no para de volar en cercles, molt a prop de la cara, i això tampoc no li agrada especialment. Mira l’hora. En vint minuts hi hauria de passar un altre tren. Hi pujaria, aviat començarà a fer fred si el sol passa a l’altre costat de l’estació. Però ara, amb el que li diu, ja no sap què fer. Pensa en la seva filla i no és capaç de recordar la cara que feia quan era petita. Quan tenia un any. O quatre. Qualsevol moment d’abans que tot es precipités. Sap que tenia els ulls més blaus que ara i els cabells més clars. Sap que li agradava menjar amb la mà esquerra per fer-la enfadar i que amagava els pinyols dels raïms sota els coixins del sofà. És estrany que no tingui cap imatge de la seva cara, que sigui seva de veritat i no pas d’una fotografia.
S’havia anat de casa molt jove, massa. L’Anna sabia que no n’estava enamorada, però cap de les dues hauria confessat que se n’anava perquè la casa se li havia fet estreta, massa canvis, massa rutines noves, massa gent que abans no hi era. La mare vivia amb un home que no era el pare i moltes coses eren diferents. Havien llençat els plats ratllats i n’havien comprat de nous. Havien posat cortines i plantes d’interior, d’aquelles que semblen artificials quan se’ls assequen les primeres flors. Quan parlaven entre elles, la mare tenia un altre to, com si algú estès vigilant com fa les vocals obertes i si posa les comes on cal. Els ous ferrats tenien un altre gust i el nen nou deixava ditades en la pantalla de l’ordinador.
Missatge: Ben pensat, potser que ho deixem per un altre dia, si a tu t’és igual. Avui no em va gaire bé.
Quan li va dir que se n’anava, amb presses i sense justificacions, com ara, l’havia abraçat i no havia provat de convèncer-la. Era la seva vida. Diferent de les dels altres. Fins i tot de la de la seva mare. Ara fa anys que es veuen un cop cada tres o quatre mesos, encara que viuen a trenta quilòmetres l’una de l’altra. Cadascuna té la seva feina i la seva família i els seus coixins i les seves nits en vetlla. Però es truquen i parlen i cuiden les parets perquè siguin maques i no intenten foradar-les, ni mirar-hi a darrere. L’Anna prefereix no veure els ulls vermells de la filla i la filla de cap manera no tindria paraules per descriure-li totes les discussions i la soledat i la frustració. Està convençuda que la mare en té prou amb els seus, de problemes. Es limiten a enviar-se senyals de fum, sóc aquí, penso en tu, sé que no estàs bé però tot s’acaba, el bé i el mal, i què podríem fer si no, i on aniríem si no, i què seríem si no.
L’ombra ha acabat de cobrir el banc i l’Anna tanca el llibre amb un gest espantat. Tot de cop està tremolant. Fa molta fred ara. Què breus que són les tardes d’octubre. Encara ha de preparar la classe de demà. Anna Karènina. I Vronski. I Karenin. I fer que els nens entenguin de què va la vida i de què va l’amor i per què la mort. On deu haver anat el dia i el sol.
S’aixeca i camina al voltant del banc, cada cop més ràpid. Es frega les mans i comença a córrer. Entra en calor, una calor com una onada, sincera i brusca i inesperada. A veure, tampoc està tan malament com deu pensar la seva filla. Cada dia se sent més lliure. Cada dia les cordes que l’amarren a la quotidianitat s’afluixen. El primer marit i el pare es van morir, fa molt. L’un darrere l’altre. Llavors ella havia pensat, o potser només havia somiat, que la vida ja no tenia sentit i que era millor desfer-se’n. Però hi havia els fills, encara no prou grans. Ells no li havien demanat que els portés en aquest món i ara eren responsabilitat seva. Encara que, pensant-ho bé, els fills potser mai no són prou grans per a una mare, mai no et pots desdir completament de la responsabilitat que agafes de manera completament irresponsable. Però ara ja no sent això com un pes. Ara ho sent tot com si fos un globus que deixa anar el llast prescindible i es va enlairant cap a un cel obert i ple d’esperances o potser només buit del tot, el que ve a ser el mateix, de fet. La llibertat. Sempre havia cregut que la llibertat era poder escollir i, després, decidir. Escollir entre una taronja i una poma i menjar-te la que has triat. Escollir entre la soledat i la companyia. Entre la vida i la mort. Quedar-te amb qui vas escollir, encara que t’hagis equivocat. També deien que es pot escollir entre el dolor i l’alegria, però ella això no ho havia aconseguit mai. Si cas alguna vegada havia pogut escollir entre el dolor i l’absència d’aquest. I fins i tot això només li sortia bé en comptades ocasions i li costava molt. Esforços, temps, energia, salut física i mental. Ara era diferent: a poc a poc, algú, no sabia qui, ja havia escollit per a ella, potser cansat de veure-la tan dubtant de tot. Cada dia se sentia més lliure. Éssers estimats havien mort. D’amics gairebé no li’n quedava, al llarg dels anys i les distàncies s’havien esvaït. Els fills estaven pràcticament invisibles, seguint cadascú el seu camí i trampejant els seus propis obstacles. El seu home, molt bona persona, s’anava acomodant a una existència grisa i lenta, i la relació guanyava temps i pols. Les il·lusions es feien tan primes que, a vegades, costava de trobar-les abans que es fes de nit un altre cop. Els lligams s’anaven desfent i ella, estranyament, ja no tenia tanta por com abans. A vegades sentia impaciència. D’altres intentava rebel·lar-se’n. I la majoria, només es delia per un bocí de pau, com l’ombra d’una morera que ho cobreix tot, sense preguntar-se si això és bo o dolent.
Missatge: Perdona’m, mare. No estic bé. M’he anat de casa per uns dies. Ja en parlarem. Ara no, si et plau.
No sap com ha arribat a tocar de la via. A l’estació no hi queda ningú més i pensa que potser avui ja no passarà cap més tren. S’ha perdut entre la seva vida i la de l’altra Anna i el temps s’ha anat, ves a saber on. Què inútils li semblen totes aquestes cabòries, què poc que signifiquen comparades amb un segon de sol, amb la pell calenta i escoltant com passa l’aire. Tanca els ulls i, pesat com una llàgrima, el llibre li cau de les mans i rodola fins a la via. En algun lloc, darrere les boires dels vespre, se sent un xiulet. És el tren. Encara en faltava un. L’Anna es mira el llibre. Es mira l’ombra del tren que endevina a prop. Sent com el terra vibra sota els seus peus. Podria baixar a la via. Podria anar-se’n.


dijous, 1 de juny de 2017

Troballa

L’havia estimat tant que -després de separar-se’n- la va estar cercant, durant més de vint anys, en totes i cadascuna de les dones que veia, sentia, tocava, olorava i, a vegades, coneixia. Va travessar cent mars i mil illes. Va descobrir mons i va enterrar vides. Quan per fi la va trobar, o com a mínim va trobar la que ell hauria volgut que fos ella després de més de vint anys, va constatar amb sorpresa que, sota les capes de records, ella ja no era ella.

        Encara no sabem si algun dia va arribar a entendre que, sota les capes d’oblits, ell 
tampoc ja no era ell, el de feia més de vint anys. 

dissabte, 22 d’abril de 2017

Tempesta

         

          Havia començat com una remor llunyana, amb batecs d'àrtic, aixecant les quatre fulles seques de la vorera i fent estremir les que encara quedaven als arbres. Era primera hora del matí i encara teníem les parpelles enganxades i les ments frenades, però la notícia ens va fuetejar sense miraments: la nena havia desaparegut des del dia abans i els pares, familiars, amics, professors, veïns, coneguts i desconeguts demanaven compartir l'angoixa i la cerca. La policia, com tantes vegades, semblava distant i desconcertada. A mesura que passaven les hores, les xarxes s'emplenaven de veus i llàgrimes. El vent feia volar matolls i l'aigua queia com si volgués esborrar qualsevol petjada, per més amagada que fos. A la tarda encara ningú no en sabia res. La incertesa cremava per dins i tots teníem els dits i els ulls cansats. L'espera només contemplava ja la confirmació del mal. Una altra vegada. Una altra desgràcia. Tothom imaginava escenes que no volia veure, tothom preparava frases que no volia pronunciar. La família emetia senyals cada vegada més dèbils, com més forta era la tempesta que s'havia girat al seu voltant. Amb la nit van arribar els llamps  i els trons. Les fulles, embogides, van abandonar les branques, en un suïcidi col·lectiu i apocalíptic. La foscor va engolir diàlegs, temors, esperances i ulls enfebrats. Ningú va dormir aquella nit.
          L'endemà va baixar a poc a poc, dolorosament quiet, amb passes i branques trencades.

          La notícia que havien trobat la nena, en un poble sense nom ni glòria, viva i sencera, fins i tot amb un somriure sorneguer als llavis, ens va agafar encara entre llençols rebregats i freds. N'hi va haver que, després d'una nit tan llarga i abans de prendre el cafè, es van sentir d'alguna manera estafats. Què passava ara amb tot el seu dolor? On posar-lo? Alguns es van quedar palplantats, sense saber què fer amb els braços, com quan vols regalar una abraçada i se t'aparten i et quedes crucificat com un pallasso innocent i avergonyit, ofegant el crit que t'esqueixa el pit per dins i que voldria dir que eres tu el que necessitava l'abraçada i eres tu el que havia perdut l'esperança i eres tu el que estava perdut.

                                                                                                                     



diumenge, 9 d’abril de 2017

Males herbes

Des del primer dia de viure junts, els dos van saber que aquesta vegada era la bona. Ho havien encertat de ple. Es van mirar amb delit l’immens jardí que s’estenia davant de la casa comprada a mitges, cobert de males herbes ufanoses i assolellades, mentre s’agafaven de la mà amb un càndid sospir de felicitat.
L’endemà, abans que el sol sortís i els socarrimés l’alegria, amb roba de feina i somriures de reminiscències evangelitzadores o post-coitals, equipats amb aixades i rasclons, claus de cotxe i diners del pot d’estalvi, van començar a domesticar el que ja havia esdevingut el seu món. Ell treia les males herbes durant vuit hores al dia i en temporada de pluges, acompanyat d’impermeable i gorra, podia allargar-ho un parell d’hores més. Ella comprava granes, planter, flors, arbustos, arbres i tot tipus d’exemplars vegetals que podia imaginar, trobar i plantar en els buits que el seu home li preparava. Un darrere l’altre, sense fer-se nosa, sense temps ni forces per discutir o compartir, amb activitats perfectament planificades i complementàries, anaven sembrant mandales vives en cercles cada cop més amples. Sort en tenien del jardí, espaiós i amb límits temporals extensibles. A la primavera es multiplicava per dos o, algun mes especialment fecund, per tres, i els enciams, les margarides, la farigola, els pitòspors, els lliris i tota classe d’éssers amb arrels i bona educació prenien el lloc de l’agram, les verdolagues, el trebol, la xicoia i moltes d’altres, menys vistoses i molt més subversives, en el sentit estricte de la paraula.
          Van passar anys rere anys, comptats en canvis estacionals i divergències hortícoles. Els fills es van fer grans i se’n van anar a cuidar els seus propis jardins. A casa només se sentien les pluges, els trons, les sequeres i les fulles tardorenques que queien amb irreversible puntualitat. A poc a poc, ella va començar a recollir tot el que trobava abandonat, a les botigues, al carrer, davant dels contenidors o de les cases dels veïns. Canviava sovint d’ulleres perquè li semblava que el món s’empetitia i perdia precisió. Sentia molta llàstima d’ella mateixa i tenia por que algun dia deixaria de veure les flors estimades. Ell, en canvi, va passar d’un hàbit acomodat, el d’arrencar tot el que tenia una tirada a verd i rebel, a un pànic profund, tremolós i inconfessable, que les males herbes l’acabarien enterrant, com una catifa silenciosa i imparable, a ell i tot el que encara quedava dels seus somnis. No es rendiria però, no acceptaria la lenta metamorfosi vegetal, no es deixaria oblidar. Amb el temps van arribar els bastons i les caixetes amb pastilles brillants, les pauses de descans es van eixamplar i ella, que tenia l’artrosi instal·lada només en els colzes i els dits de les mans, gairebé atrapava el seu home, que a penes s’aguantava sobre els malucs i els genolls adolorits.
          Un dia, abans que sortís el sol que ho acabaria cremant tot, un dels nets que els venia a visitar de tant en tant, més que res per comprovar que l’estat de degradació física fos l’adequat, els va cridar de ben a prop, a tocar de les orelles.
          ―Que no veieu el que feu, per l’amor de Déu? El que tu plantes, ell ho treu. I el que tu treus, ella ho torna a plantar.

          La parella d’avis, geperuts i amoïnats per aquell xicot que trepitjava les herbes sense cap mirament i gesticulava com un boig, van continuar la feina, l’un darrere l’altre. Si alguna cosa havien aprés en tots aquells anys de convivència, era que mai, mai, mai no hi ha temps per ximpleries. Tenien tot un jardí per cuidar. I això sí que no es podia esperar.

dimarts, 21 de març de 2017

Les ulleres


        
  En l'última mitja hora ha mirat el rellotge penjat a la paret unes setanta-cinc vegades. És un rar artefacte de pèndol, en fusta treballada amb passió, herència d'un oncle solter que havia perdut la fortuna als casinos però que mai no s'havia venut la col·lecció de rellotges. Els hi va deixar tots, a ell i al seu germà bessó, en pau descansi, i, ara, l'Alfred tenia la casa plena de cucuts mecànics i caixes acústiques. Al principi, va maleir l'oncle, la mare que l'havia parit i el primer humà a qui se li havia acudit mesurar el temps a cops de martell al timpà. Al cap de vint anys però, jubilat i sense dona, no hauria sabut com emplenar l'hora llarga en la qual els donava corda, un per un, i tampoc hauria pogut adormir-se abans de sentir les últimes dotze campanades del rellotge gran, el que fa dos metres d'alt i vigila l'entrada amb la seva torre de ressonància benigna.
          Intenta no girar-se cap a la finestra, ni aixecar-se de la cadira incòmoda on s'ha auto-immobilitzat des de dos quarts de set en punt. Cada dia està perfectament planificat perquè no tingui temps per pensar-hi: esmorzar, rentar plats, diari, mercat, cafè al bar d'en Cinto, dinar, trucar a la cunyada, el serial de mitja tarda, planxar la roba per l'endemà, regar les plantes, enllustrar les sabates. Però a dos quarts de set ja se li acaba tota la feina i encara no ha trobat res prou fort que el distregui durant l'última mitja hora de tortura. Ha provat de llegir alguna novel·la però no n'hi ha cap que li sedueixi en la mateixa mesura els ulls i la ment i el mantingui concentrat durant més d'un minut. De jove, sí que es podia passar hores i dies tancat en un món diferent, fent amistat amb personatges savis, patint amb embolics de parelles enamorades o, fins i tot, explorant espais i temps que algú havia creat expressament per a ell o, com a mínim, el feia sentir que ho havia fet. Abans l'Alfred tenia molta imaginació. No li costava gens identificar-se amb sentiments que no havia experimentat mai en la vida real. Es delia per obrir un llibre nou i deixar-se fer, convertir-se en un d'ells, dels altres, vivint destins sorollosos i oblidant-se de la seva existència, plana i descolorida.
          Tamborineja amb dits nerviosos sobre els pantalons impecables, s'arregla el nus de la corbata unes quantes vegades i ja no pot desprendre la mirada humida de les agulles del rellotge. En falten dos minuts. Un i mig. Un i quart. Un. Cinquanta segons. Quaranta. Trenta. Vint. Quinze. Deu. Set. Cinc. Quatre. Tres. Dos. Ja.
          El salt que fa l'humà, aparentment petrificat, espanta l'aranya amagada darrere el rellotge de torre i fa vibrar les cortines, abans fins i tot de descórrer-les. Una mica només, un parell de centímetres. Amb molt de compte i desig extrem. Esbufega i les mans li tremolen, com si fos el primer cop que ho fa. A l'altre costat del carrer, darrere la finestra sense cortines, ella acaba d'entrar. Se sap de memòria tots i cadascun dels seus moviments. La bossa a terra i l'abric sobre la taula. Somriu, amb el mateix somriure tendre i automàtic de cada tarda a les set i un minut. No l’hi pot veure, perquè està d'esquenes, però no li'n fa cap falta: el sap, el dibuixa, el fa existir, més enllà de qualsevol limitació visual. Ara s'ha girat cap a ell i s'ha tret les agulles que aguanten la cascada de cabells misteriosos. Com un gat acabat de despertar, s'estira i s'inclina cap enrere mentre es descorda la brusa. Cinc botons. Quatre. Tres. Dos. Un. Maleïdes ulleres, sempre s'entelen en aquest moment. Sempre. No hi ha manera d'evitar-lo. Tampoc de trampejar la humitat inoportuna. Sempre es perd els cinc segons entre l'últim botó i la supèrbia dels sostenidors foscos que contrasten amb la resplendor de la pell cobejada. Un dia es tornarà boig, boig, boig. El cap li explota i les mans, suades, no aconsegueixen subjectar els vidres que es reviscolen com escurçons embogits. Li cauen a terra i, en la tensió del moment, les trepitja. Merda.
          Torna a fitar el pis de davant, empetitint els ulls i provant de vèncer la boira, però la dona ja s'ha esvaït. Deu haver anat cap al bany o el dormitori o la cuina, en qualsevol cas, en algun lloc inaccessible a les seves mirades devotes. Tanca les cortines amb ràbia i es deixa caure en la cadira, esgotat i pàl·lid. A poc a poc, la respiració se li desaccelera i els objectes que l'envolten tornen a agafar consistència. Demà anirà a fer-se unes altres ulleres. A més fa temps que ho havia d'haver fet. Les d'ara es devien haver quedat curtes perquè, cada dia que passava, s'hi veia menys. Des que havia descobert la veïna de davant, pe exemple, mai no li havia pogut distingir la cara. La distància hi feia, també, però estava segur que amb una graduació més precisa seria capaç de veure's molt millor. Ara la seva realitat és borrosa i de contorns imprecisos. Tant que li agradaria gaudir-la en tots els detalls...  Només d'imaginar el seu somriure trapella, mentre es descorda l'últim botó de la brusa blanca, l’Alfred té una erecció. La hipersensibilitat adquirida recentment, gairebé felina, li permet fins i tot olorar els cabells de la dona, un per un, calents i electritzants. Respirar les corbes suaus de les espatlles i enrampar-se amb la visió de la petita piga que s'esmuny sota l’aixella dreta. Si no estès assegut, segurament perdria l'equilibri. Les imatges somiades el penetren amb tanta violència que de cop se li fa clar que no podrà esperar-se fins l'endemà.
          Es posa l'abric i les sabates, agafa el moneder i el paraigua i surt. No plou, però mai se sap. A l'òptica ja han baixat les persianes i no es veu ningú a dins. Està massa excitat per sentir el fred del vespre. S'asseu sobre el banc de l'altre costat de la plaça i fixa la mirada en la porta de la botiga. La nit passa de pressa, entre joves que li tiren paraules gruixudes i taps d'ampolles, un home del carrer que li demana caritat fins que es cansa i es queda adormit al seu costat i les parelles que acceleren el pas en passar-hi per davant. Al matí, a primera hora, amb la tebior dels llençols encara enganxada a la pell, la noia de la botiga no té el cor de dir-li que necessita dos dies per fer-li les ulleres noves: el veu tan desemparat, tan perdut, amb uns ulls tan vermells i unes mans tan suplicants, que el convida a seure fins que les acaba de muntar.

          El dia passa com sempre i aconsegueix trampejar la son i la impaciència fins a dos quarts de set en punt, quan s'instal·la a la seva cadira de tortura, entre el rellotge de paret i la finestra tapada amb cortines gruixudes. Cinc. Quatre. Tres. Dos. Un. Ja està. Les oïdes li peten i els ulls li fan mal. Ella obre la porta i entra. Oh, sí... Deixa la bossa a terra. L'abric sobre la taula. L‘Alfred somriu amb la boca oberta. Ella es gira cap a ell.
          L'aranya de darrere el rellotge s'amaga dins d'una esquerda tan estreta que gairebé no es veu. L'home ha tancat les cortines amb un moviment tan fort que una ha caigut a terra. No s'adona que, a l'altre costat del carrer, la dona s'ha quedat immòbil, amb un somriure que travessa el vidre mig despullat. Ja no li importa. La imatge d'una cara plena d'arrugues, amb el nas tort i sense llavis, celles de mentida i cabells grisos, li crema encara la retina. La seva princesa, la seva enamorada, és lletja i vella. Vella i lletja. Vella.
          Plora fins que ja no li queden forces i s'adorm a terra, cargolat com un fetus indesitjable, en sentir les dotze campanades del rellotge de torre. La llum grisa que esquitxa el menjador, orfe d'una cortina, el desperta. Per un moment, pensa que tot ha estat un somni. Els rellotges no han tocat, per tant el que va passar no era real. Malgrat l'eufòria traïdora, recorda de seguida que no els va donar corda, la nit passada. Se'n va oblidar. Els va abandonar i ells l'han ignorat. S'ho mereix. S'eixuga el nas amb la màniga de la camisa rebregada i surt de casa, caminant a les palpentes, cec de dolor. Anirà a demanar les seves antigues ulleres. No en necessita de noves. No li agrada aquesta realitat nova. Ben pensat, no deu ser així, la realitat. Només deu ser una trampa que els venedors de ulleres han decidit parar a la gent de bona fe, com ell. Només deu ser una trampa. No raona els arguments, ara el més important és recuperar les seves ulleres, les bones, les de sempre. Les noves han quedat a terra, fetes miques, però ni se'n recorda.

          Trepitja decidit el carrer, mirant fugaçment a cada costat, en el moment just en el qual el primer tramvia del matí, lent i intransigent com un pèndol sense rellotge, li passa per sobre. En silenci i sense que ningú se n’adoni.


dimarts, 28 de febrer de 2017

El virus


Estic voltat d'artefactes que desconec, de formes i volums diferents. Sense color. Just davant dels ulls, a l’esquerra, tinc una pantalla esfèrica on s’entrellacen i polsen línies lluminoses. Aparto la teranyina de cables que em penja a sobre i intento aixecar-me, però no sento les cames. Potser no tinc cames. Obro la boca però tampoc en surt res. Sembla que l’únic que funciona dins meu és la ment. Puc pensar i puc preguntar-me on sóc i qui sóc. Hi ha una cosa més, que ara no reconec. Com un curt circuit. Una pregunta sense forma. Falten dades. Com si hagués de pensar una cosa determinada però no sé quina. Sento el desig d’escopir, de donar forma al buit que tinc a dins. Lluny, contra la resplendor d’una paret blanca, es perfila una ombra. Podria ser algú com jo. Sembla com jo. Amb cames i braços. Vull aixecar-me i atreure-li l’atenció però no ho puc fer i l’aparició s’esfuma sense deixar-me comprovar si existia de veritat o només era una imatge projectada.

1
          La Dana li havia regalat el smart phone per al seu aniversari i ell no va saber dissimular-ne la decepció. Hauria preferit un llibre o unes entrades a un concert. Quina mania, voler que sigui com tothom. Per què li regalava un mòbil si sabia que no suportava la gent penjada en antesales de converses abstractes.
          Els primers dies ni el va tocar. Després, preparant un examen de socials, quan no aconseguia trobar els apunts, va decidir provar el cercador. A veure com anava. La primera cerca va portar a una segona. I així va anar fent, a poc a poc, cada cop una mica més endins. No trucava a ningú i tampoc enviava missatges de cap mena, però el google es va acabar convertint en el seu millor company. Tota la informació que els humans havien recopilat en milers d'anys a l'abast d'un sol clic, i això era un fet impossible d’ignorar. La Dana, incomprensiblement, no estava tan contenta com s’esperava. Malgrat que es veien menys que abans i sabia que cap dels dos ho havia volgut, no tenia temps de trobar-la a faltar.

2
          El primer cas fet públic va ser el d’un noi de catorze anys. Es va tirar des d’un setzè pis mentre estrenyia ben fort el mòbil. Els dits no es van desenganxar de l'aparell, encara que la resta del cos va esclatar en milers de bocins sobre l’asfalt. Va sortir al canal local de televisió i recorda que tothom se’n va riure. L’opinió general era que això li passava per idiota. Per no saber distingir entre una joguina i la realitat. En pocs dies però, hi va haver més casos i la majoria dels noticiaris van començar a fer-se’n ressò. Quan, per fi, van convidar informàtics a les tertúlies habituals, al cap d’unes setmanes, aquests van alertar d’un virus nou que, d’alguna manera o altra, havia aconseguit passar dels mòbils al cervell humà. Evidentment, ningú no els va fer cas. El públic, acostumat a mentides oficials, no s’ho va creure i alguns deien que el govern ja no sap què inventar-se per distreure l'atenció de les imminents eleccions. La cara de la Dana, al seu costat en una de les poques vegades que sortien junts, s’enfosquia a mesura que la televisió del bar  reflectia imatges de les famílies desconcertades. No entenia per què la gent se’n reia.
          De cop tot l’assumpte va desaparèixer de la primera plana i només sortien senyals dèbils d’alarmes suposadament falses a la secció de societat: “brots d’una estranya malaltia mental trobats en barris perifèrics... aquest matí han estat trobades tres persones mortes en el mateix carrer... organismes independents alerten del perill de disseminar rumors sense fonament... govern confirma que són casos aïllats i que el contagi és totalment impossible...”. Tot s’anava diluint en un oceà d’informació caòtica i no-contrastada. La gent hi va perdre l’interès, i de totes maneres estaven massa capficats en les seves activitats virtuals, cada cop més simplificades i addictives. Van començar a caminar encongits, amb els ulls fixos cap avall. Amb l’invent de la bateria auto-recarregable la cosa es va amplificar fins a límits insospitats. El petit trasto que imaginaven que els connectava a tot, en realitat, els aïllava de tot. La majoria de temps les pantalles restaven negres perquè ja ningú no pensava res de nou, tothom esperava informació que cada dia trigava més en arribar. Els llocs públics es van quedar deserts, sense saber si era per pànic al virus o perquè tothom estava enganxat a les xarxes. Les escoles van tancar perquè els professors s’avorrien. Cada vegada hi anaven menys alumnes i les aules buides s'emplenaven d’insectes morts que el personal de servei no tenia temps de netejar. Els restaurants i els bars semblaven abandonats. Els pocs clients s’oblidaven de demanar i els cambrers s’oblidaven de preguntar, massa pendents del whats o d'alguna altra app. Els canals de televisió emetien els mateixos programes, enregistrats feia anys. Tota la vida del món s’anava alentint.
          A l’edifici on ell vivia hi va haver cinc casos en una setmana. Persones sanes, sense antecedents, que es trobaven mortes darrere la porta de casa seva, com si no haguessin pogut obrir des de dins, o que es tiraven per les finestres, amb cares pàl·lides i sense deixar cap nota. Casualitat o no, tots vivien sols i ningú no els coneixia gaire. De tant en tant els noticiaris encara ensenyaven imatges aleatòries, sense cap periodista que les expliqués: autopistes col·lapsades, cotxes oberts, botigues tancades, ruïnes de guerres paralitzades per falta de soldats i de gasolina. Als carrers, les escombraries amuntegades feien impossible respirar i la gent va començar a morir de gana sense queixar-se, amb les celles juntes i els ulls fixos en les pampallugues que sortien dels mòbils. L’única activitat que encara funcionava perfectament era el manteniment de la xarxa informàtica, automatitzada temps enrere. El silenci anava enterrant el planeta sota una capa somorta de dades virtuals.

3
          Fos el que fos el que li havia semblat veure, havia desaparegut de seguida i, un cop alliberat dels cables que el tenien presoner, va començar a mirar al seu voltant, buscant pistes per orientar-se. Havia repassat fragments visuals d’una realitat probable, com fotogrames d’una pel·lícula antiga trencada. Els mòbils, el virus, la Dana, el caos. Encara faltaven dades, connexions, contextos. Va provar de nou de baixar del llit i posar els peus a terra i, sorprenentment, ho va poder fer. El tacte no se li activava però es veia els peus en contacte amb el terra i, a sobre, unes cames musculades que aguantaven tot l’altre. Li faltava alguna cosa per encaixar-ho tot i no tenia ni idea quina podria ser. Es va acostar a l’obertura on havia entrevist la silueta humana. Donava a una sala immensa, amb parets inexistents. Ja no eren com les d’abans, vidres fluids, sinó que senzillament no eren allà on haurien d’haver estat. Va caminar una bona estona, preocupat perquè el seu cap emetia senyals d’alarma que no sabia interpretar però que segurament volien transmetre alguna cosa important. Creia recordar cares amb expressions per les quals no trobava noms, com si aquelles expressions o aquelles cares no haguessin estat mai reals. El silenci  dominava l’espai, encara que, a vegades, un corrent d’aire el tocava d’esquitllentes i llavors, d’algun lloc, que no sabia si situar a dins o a fora seu, sortia un brunzit tan lleu que era impossible de definir. Les cames el portaven sense esforç, només amb el pensament de caminar. No sentia res més del seu cos i això se li va acudir que era estrany: es va parar i es va mirar les mans mentre els donava l’ordre d’ajuntar-se. Va sentir una petita guspira i de cop la imatge de tot plegat va trontollar fort per un segon. En acabar, la seva ment es va quedar quieta, saturada d’una llum intensa: el que trobava a faltar eren les sensacions.

Sóc l’últim de l’espècie humana. O potser el primer d'una nova espècie. No estic segur si sóc un circuit dins d’un sistema operatiu o si sóc un cos físic amb un cervell virtual. Em queda molt per conèixer. Tinc records d’un temps que no estic segur que sigui meu. Tinc pensaments que algú ha programat o potser no ha esborrat del tot. Haig de descobrir qui sóc. Crear nous bites. Sé que en algun lloc hi ha gent com jo que tenen conflictes amb el temps i l’espai però que aquí no hi ha temps ni espai. Sé que aviat ho sabré tot i llavors podré crear el nou món.



dilluns, 20 de febrer de 2017

Trapezi

         

               Fa poc em van convidar a un congrés dels Weirdthinkers que, per si no ho sabeu, es dediquen a demostrar que l'autèntic significat de la vida és l'avorriment productiu. La qüestió és que em van encarregar una ponència sobre una cosa a la qual havia dedicat molt poca atenció fins llavors, per no dir-ne cap: el trapezi. En rebre la invitació em vaig tancar a l'habitació durant vint-i-quatre hores, rebutjant menjar, tabac o parlar, amb el motiu que m'havia de compenetrar amb el tema d'investigació. En sortir l'endemà, marejat i una mica més calb, vaig seure a esmorzar amb la família. El cas és, però, que ells ja no eren els mateixos: els nens em miraven amb uns ulls curiosament eixamplats en la base, la dona em servia uns ous trapezoïdals mentre balancejava davant meu dos pits paral·lels i el gos movia amenaçadorament unes orelles com dos trapezis blaus.
               En comprovar que el cotxe, ja de per si un quadrilàter esverat, em somreia, que de les cases només en quedaven els teulats, que els arbres tenien el tronc més gruixut que la capçada i que els gats caminaven amb botes descordades a dalt, vaig cancel·lar el compromís amb els Weirdthinkers amb l'excusa que la sala de conferències era massa rectangular per encaixar-hi.

dissabte, 18 de febrer de 2017

La bossa de mà


Per primera vegada a la vida, el sol final d’una tarda plujosa ha coincidit amb un moment sense néts, sense roba per rentar, sense l’endemà per cuinar, sense queixes, ni retrets, ni culpes de cap mena. No dubta ni un segon en saber el que farà. Massa temps que ho estava esperant.
Va de dret a l’armari del dormitori, l’obre, hi recolza una cadira i s’hi enfila. A la lleixa de dalt de tot, la mà impacient troba la caixa de seguida. La baixa amb el cor saltant d’alegria com un ocell alliberat. La col·loca amb cura sobre la vànova de ganxet que cobreix el llit on van morir moltes dones i on ella va parir els tres fills i totes les nits estèrils, en dolor i resignació. Retarda el moment d’obrir-la, com si fos la porta d’algú estimat, i l’amanyaga amb dits calents i tremolosos, sense tocar la capa de pols que la protegeix. Llisca les mans i els records a un mil·límetre per sobre la caixa de cartró envellit i el món torna quaranta anys enrere, en aquell matí d’estiu, a les Rambles, amb sabates de diumenge i el primer fill adormit al cotxet, núvols de cotó fluix i la bossa, la meravellosa bossa de color taronja, entronitzada al mig de l’aparador, i el desig, i la certesa, i l’esperança, i tota la vida davant seu. Sabia que algun dia trobaria un moment i un lloc per portar-la. Ho sabia.
Obre la caixa i els ulls s’abracen amb força a l’objecte que l’havia esperat tant de temps, amb paciència i amor. Avui anirà a passeig i portarà la bossa de color taronja.
Mentre la treu, i els somnis esbufeguen, la pell taronja es desprèn en escates fines com la soledat, i s’enlairen, i s’enganxen a les mans suades, i emplenen el terra i el sostre de color i borrissol de somnis. Després de quaranta anys de guardar-la per un dia que ho valgui, la bossa només serveix per recordar-la.

         

         

divendres, 3 de febrer de 2017

El notari

      Fa més de mitja hora que m'espero. El primer quart ha passat sense adonar-me'n. La butaca, nova però generosa, la finestra immensa sobre el carrer amoixat per arbres i fanals de disseny, el quadre abstracte en colors innocents, la música pastel, tot complota per adormiscar l'ànima més estressada. Sobretot si no n'hi ha cap més. Sempre m'havia preguntat per què els notaris tenen més d'una sala d'espera i un sol signatari. Però avui ho tinc clar: en passar el llindar de l'entrada, els clients han de caure directament en un pou d'equilibri i justícia divina, i res no ha d'interrompre la seva immersió baptismal.
      En acabar el primer quart, clavo una ullada al mòbil, però me n'avergonyeixo i l'endreço de seguida, amb por que m'enxampin al mig d'una activitat tan febril i superficial. Després de deu minuts més, em sorprenc movent la cama dreta en un ritme irreverent, fins i tot nerviós. M'aixeco a mitges, m'arreglo els plecs de la jaqueta, obro i tanco la boca per assegurar-me que encara funciona, comprovo que tinc dos bolígrafs situats a trenta centímetres exactes (que mesuro amb dos pams menys dos dits) del cantó de la taula, gloriosa sobre les seves potes esculpides en una fusta el nom de la qual desconec i que em fa sentir encara més insignificant. Inevitablement, la recepcionista entra a la sala en el moment just quan em fico, amb la màxima elegància possible, el dit petit en les profunditats de la nariu esquerra, per gestionar el tema relacionat amb una estranya picor interna. Entaforo amb presses les mans a les butxaques i el cap dins del jersei de coll alt, i la segueixo. Invoco tots els déus que la humanitat, en el seu pervers afany d'auto-superació, va inventar, perquè no hi hagi cap mirall en el passadís que enllaça les sales d'espera amb el despatx de sa senyoria, i encara que n'hi hagués algun, decideixo fer ús del meu liberum arbitrium i ignorar-lo.

      La noia amb faldilla negra i brusa blanca planxada recentment m'obre la porta i s'aparta un parell de mil·límetres per deixar-m'hi passar, amb un somriure monalisenc que se li escapa per sota les triples pestanyes. Abans de girar-se cap a mi, el notari, amb corbata de seda vermella i vestit fet a mida, al mig d'un halo de parsimònia i inigualable majestuositat, fa córrer les cortines sobre el reflex de la noia del pis de davant, que acaba de cordar-se els sostenidors, igualment vermells i fets a mida.

diumenge, 15 de gener de 2017

El diluvi

-L'any 2017 el planeta passava per una de les crisis més greus de la seva història: ens havíem cruspit tots els recursos i ens havíem tornat solitaris, egoistes i inútils. El diluvi ens va agafar a tots per sorpresa. Vam haver d'unir braços i ments per sortir-nos-en. I ho vam aconseguir: vam construir un altre món i tot va començar de nou. 

En acabar, la vella formiga va aixecar el cap del llibre, es va eixugar una llàgrima menuda i va abraçar la sala plena de gom a gom amb un somriure hiperbòlic.

dilluns, 26 de desembre de 2016

La carretera

Avui és el dia. Avui la seva vida canviarà per sempre més. Deixarà de llevar-se cada matí a la mateixa hora, d'esmorzar el cafè amb llet descremada de sempre, d'enfangar-se les sabates netes en les basses del camí sense asfaltar. Renega en veu baixa en sortir de casa i veure la quantitat de fulles que el vent enlaira, juganer i indiferent, obstruint-li la vista. A la nit ha fet tempesta i el sol sembla que se li'n riu, ara, mentre treu somriures metàl·lics de les últimes gotes de pluja, lentes sobre els arbres. Farà tard. Farà tard i Déu sap què pot passar si arriba tard. Justament avui. Maleïdes fulles.
Branques seques rondinen sota les seves passes i ombres menudes s'entrebanquen en corredisses invisibles. L'home s'empassa saliva. La por del futur li intenta ofegar els moviments i la voluntat, però no defallirà. Avui, no.
Hi arriba finalment, respirant amb dificultat. S'ajup i espera que el cor li torni al pit. Toca l'asfalt amb les mans i escolta. Mira intensament a la dreta. Després, a l'esquerra. De nou a la dreta. No es mou, no parpelleja, no respira. No sent res. No veu res. Torna a mirar. Torna a escoltar. Pega l'orella a terra i espera durant una llarga estona, fins que la cara se li posa vermella i als ulls se li nota la tremolor. Estreny els punys amb desesperada impotència i deixa anar un renec. Com saber si s'acosta algun cotxe? Com calcular el risc de creuar? Com arribar a l'altre costat? Com fer-ho, Déu meu?


Al cap d'un parell d'hores, esgotat i incapaç de decidir-se travessar la carretera que separa el passat del futur, torna a casa i es prepara un cafè amb llet descremada, com cada dia.

dilluns, 19 de desembre de 2016

Viatjant amb el pare

 Ressegueixo amb l'índex la meva cara, fragmentada entre el vidre del tren i els camps interminables de gira-sols. L'altre costat de la finestra reflecteix el perfil del pare, amb el nas corbat i el barret que li enfosqueix els ulls. Em sembla endevinar un petit somriure cap al final de la boca. Sé que m'escolta i això em dóna una tranquil·litat que fa temps que no sento. Li explico que els nens ja caminen i algun, fins i tot, porta cotxe. Que la mare està com sempre, rondinaire i en plena forma. Que aquell presseguer del cantó del riu no ha florit pas aquest any i que a veure si fem un pensament i el donem de baixa... No cal que t'aixequis el barret amb aquest dit amenaçador, home, d'acord, ja ho veia venir mentre t'ho explicava, no el tallarem pas, no pateixis. M'esperaré un altre any, a veure si es decideix a fer alguna cosa de profit...

Hi parlo i cada vegada els camps de gira-sols passen més de pressa i les cares es van difuminant. Potser m'he endormiscat perquè em dono un cop de cap amb la finestra i un ensurt d'aquells blau-cel, de migdiada d'estiu, em recorre l'esquena de dalt a baix. Em frego els ulls amb punys tancats i mandrosos. Davant meu, en un seient de tren de segona classe, un nen amb samarreta blanca i gorra de mariner em mira fixament. Dormies amb els ulls oberts. Somriu de cantó i es toca la gorra amb l'índex de la mà dreta. No sé què m'agafa, però de cop recordo aquell conte sobre el nen vestit de mariner que volia fer la volta al món, però es va confondre i va pujar en un tren en lloc d'un vaixell. Resulta que el tren era màgic i només hi deixaven entrar ànimes pures, despullades de noms, armes, malalties, artefactes per mesurar el temps o altres desgràcies. El pare m'ho explicava, amb la seva veu serena, cada vespre, abans d'anar a dormir.

Quan jo era petita i ell era viu.

dilluns, 5 de desembre de 2016

Sota les escombraries (conte que m'ha regalat la final de la Lliga dels Microrelataires Catalans 2016)


Camina mecànicament, amb els ulls a terra, temptejant el sòl en cerca de sediments d'origen artificial. Davant seu, el desert enterra històries mai explicades. Abans hi havia ocells, balenes i arbres. No en pot imaginar la veu, ni el tacte. Fantasieja amb simfonies de fulles blaves mentre l'avís de tornada sona esmorteït, en un pla llunyà.
Creia que el concepte de dolor només existia en la realitat virtual, però la nova sensació d'esgotament que experimenta el sorprèn per la seva agudesa. Porta tot el dia amb aquest rosec per dins, provocat pel descobriment del matí, mentre treballava en les excavacions d'escombraries dels segles anteriors: un objecte de paper, material molt rar, cobert d'uns símbols difícils de desxifrar. Hi havia sentit una forta atracció, més enllà de qualsevol comandament. Sabia que, si l'hagués mogut, s'hauria desintegrat. Sense esperar permís, havia col·locat el visor a un centímetre del fòssil. Codi. Cerca. Llenguatge. Cerca. Entrada.


La decisió està presa: no tornarà a la base i es quedarà al desert per sempre més. Perquè l'Alex003100 ja no és el mateix. Ara, ell pot fer que els ocells volin i que les balenes cantin. El llibre de contes de sota les escombraries ha quedat obert.

divendres, 2 de desembre de 2016

El funcionari

 Hi arribava puntual, cada matí a tres quarts i cinc de vuit. En obrir la porta de l'entrada mastegava un hola rovellat, sense mirar si hi havia algú o no. Normalment no hi havia ningú.
Caminava amb el cap alt i l'esquena massa recta pels passadissos interminables, fins que arribava al seu lloc, darrere del taulell, separat dels altres cubicles per dues mampares semitransparents. Penjava la jaqueta al respatller de la cadira de plàstic blanc i tocava els bolígrafs del costat de la pantalla d'ordinador per assegurar-se que encara hi eren i la vista no l'enganyava. S'hi asseia i obria l'ordinador a la pàgina web del seu servei. No gosava canviar de pàgina fins ben passades les deu, quan tothom, menys ell, sortia a esmorzar. Hi havia uns vint minuts quan es quedava completament sol. Llavors deixava caure les espatlles, estirava les cames, respirava profundament i, sense aixecar-se de la cadira, obria una pàgina de notícies del cor i se les llegia amb delit, estremint-se a cada soroll que hi arribava i mirant de reüll al seu voltant. No esmorzava a la feina. Els companys no l'havien vist mai menjant o bevent, ni com a mínim els croissants de quan algú celebrava el sant. El màxim que acceptava era una aigua mineral i, això, després d'insistir que només ho feia per cortesia i que, de set, no en tenia gens.

Avui és un d'aquells matins que la Cora ha de lluitar amb la inèrcia de les seves cames, que s'enganxen al terra com unes pedres roents. Ha portat la nena a l'escola i ha d'anar a Tràfic per una gestió estúpida i urgent, que no deixen fer on-line. Té hora amb cita prèvia i està emprant tota la seva voluntat per poder arribar-hi, buscar lloc on deixar el cotxe, aparcar després d'esperar que surti algú, pujar les tres plantes fosques i mal ventilades, posar-se a la cua i entregar els papers a la mà de darrere el taulell. Com que la mà no sembla que s'aixequi, la Cora fa un acte de suprem coratge i mira una mica més amunt. Dos ulls riallers, grisos i voltats d'arrugues li encaixen la inquietud i la fa baixar la guàrdia. Potser és una bona persona, la que li ha tocat.
Tinc una cita.
Aaah, tenim una citaaa, contesta una veu que es vol distesa, allargant les a-s, i ella riu forçat, sense saber per què, potser per empatia amb els intents del funcionari de semblar simpàtic.A veure, digui'm el de-ene-i.
50358650M.
La pausa s'allarga, el silenci pesa i les celles de l'home de darrere el taulell s'arrepleguen sobre els ulls, que ja no semblen tan riallers.
Torni-me'l a dir.
50...86... No, no, esperi's... perdoni, quin lapsus... un moment, si us plau... s'engargamella mentre busca frenèticament el document dins de la bossa. Quan per fi el troba, li cau a terra. Mentre el recull maleeix l'artrosi que se li ha instal·lat al cos tan aviat. Quan encara li falten tantes coses per acabar, una merda de vida, una gran merda...50358650M, anuncia triomfant, encara esperançada que li havia tocat una bona persona i que tot acabarà ràpid.
La cara que la fita durant una eternitat passa de la incredulitat amable a l'odi més profund. Els ulls grisos tallen l'aire i disparen àcid, no per invisible, menys corrosiu. A la Cora no li cal sentir les paraules escopides entre els llavis que s'han tornat grollers per comprovar que la gravetat l'estira encara més fort que abans i les cames ja no aguanten. Surt de l'oficina agafant-se a les parets. Quina vergonya d'aquesta gent que la deu mirar. Un dia perdut... Diuen que demani cita un altre cop i que hi torni. Quin fàstic de món... L'aire del carrer, carregat de fum i humitat, la colpeja sense miraments i la Cora deixa de lluitar. S'asseu a la vorera, recolza l'esquena i el cap a la paret i només desitja morir-se.

En acabar la jornada, agafa la jaqueta del respatller, li espolsa uns brins de pols imaginaris, se la posa, torna a tocar els bolígrafs i, amb el cap ben alt i l'esquena massa recta, desfà el camí del matí, mastegant un més que rovellat fins demà. A la porta del carrer fa una pausa, respira profundament l'aire que porta frescor i llibertat. En passar per davant de la dona asseguda al terra apressa el pas i gira la mirada cap a l'altre costat. El semàfor, vermell, l'obliga a parar-s'hi. Hi sent una cosa que li pica, a l'espatlla dreta, fica la mà per sota la jaqueta i es rasca amb impaciència i, si tingués imaginació, es preguntaria si és la mirada de la dona-escarbat que li forada la roba i la pell. Aquella dona tirada a terra com la closca buida d'un insecte que ha mutat. O s'ha mort. No té però imaginació, i tampoc temps. La gent del costat s'aparta corrents i xisclant, els frens xerriquen sobre l'asfalt i el seu cap desapareix entre les mandíbules lluents i precises de l'enorme mantis religiosa que acaba de sortir del no-res.

Si algú hagués mantingut despert l'esperit d'observació enmig d'aquell xivarri d'esquitxos i crecs metàl·lics, hauria pogut veure com, allà on abans hi havia la Cora, ara només quedaven uns parracs negres i translúcids, rebregats pel vent.